Fa uns quants anys vaig anar al Japó. El meu hotel es trobava en un dels barris més antics de Tòquio, Aedo. Per la finestra de l’habitació veia un mar d’edificis i per sobre d’ells, cada matí entenia per què aquell país s’anomena l’Imperi del sol naixent. Vaig ser allà una setmana en què vaig tenir ocasió de freqüentar un metro on els vagons d’homes i dones estaven separats per evitar tocaments no desitjats d’uns sobre les altres, una temptació que sovinteja i a la que han hagut de posar remei les autoritats. Allà, no aquí.
També vaig comprovar que cuinar a casa és un costum cada cop més identificat amb el passat. La safates de sushi i altres menjars preparats s’amunteguen en les grans superfícies i supermercats per anar desapareixent a la mateixa velocitat en què minva el seu preu quan arriba la nit. A Tòquio no hi ha papereres, però tampoc hi ha brutícia pel terra: tothom sembla tenir molt clar que ha de carregar amb els residus que genera fins a casa seva i comprèn que és responsable de la destinació que hi dona. La cruïlla principal del barri de Shibuya sembla un formiguer on cadascú té clar per quina banda discórrer sense envestir la resta i travessar un carrer quan el semàfor dels vianants està en vermell significa ser sotmès a la sonora crítica per part dels complidors de la norma. En un país així, amb avantatges inconvenients, farcit de llums i ombres, resulta previsible com funciona el tema de la construcció.
Des de la meva finestra, quan vaig arribar a aquell fascinant barri d’Aedo, vaig poder veure com s’iniciava la construcció d’un gratacels. Set dies després era acabat. Haurien d’aprendre els que porten incomptables mesos a les obres d’una de les vies principals d’Esplugues o a la plaça de les Glòries. En aquesta última he vist el passat dijous, i no eren ni les vuit del matí, un operari que, tot sol enmig de l’obra, menjava un entrepà de dos pams. Per què no hi ha més gent treballant a aquestes hores, les millors del dia dels mesos estivals? Al Japó algunes obres es fan durant la nit, allà on no suposen molèstia. I si mentre la gent dorm les obres s’han d’aturar, tot queda recollit per perjudicar el mínim qui hi pugui passar. Potser aquí res funciona així perquè el nostre és el món de ponent, allà on s’amaga el sol, l’hora en que tothom ja està cansat. Un món claudicant.
3
5
