No hem estat mai gaire receptius a la idea de mecenatge que en altres països ha donat clares mostres de ser una bona articulació entre la riquesa individual i familiar i el desenvolupament de projectes artístics o científics que mai acaben de rebre prou empenta pública. El tàndem Güell-Gaudí i altres més antics i en certa manera prou heterodoxes, com el del papa Juli II-Miquel Àngel, són la clara demostració de quant deu el nostre patrimoni cultural a l’aventura econòmica de gent que sap que l’art, la solidaritat, la ciència i tantes altres activitats humanes els poden ajudar a transcendir la irrellevància temporal de la seva vida.
Catalunya ha estat des d’antic terra de fundacions, ben segur de la mà del cos de notaris, principals marmessors de la cultura jurídica catalana, sobretot del nostre dret civil i en general de la història d’unes institucions i normes jurídiques el qual manteniment i modernització propiciaren la reclamació de l’autogovern entorn la idea de catalanisme polític.
La darrera reforma de la Llei de mecenatge sembla haver aconseguit una millor incentivació, sobretot fiscal, per a les aportacions privades a la consecució d’objectius d’ampli abast, com els que en general tenen les fundacions. Però allà on es mouen diners, com també passa amb el poder, s’etziba a la vegada la possibilitat de la corruptela, de l’aprofitament individual i espuri de la riquesa que s’hi aplega, de malmetre els objectius elevats i les bones intencions. Sembla que és el que ha passat amb les fundacions que va crear Pere Mir Puig i que ara, vuit anys després de la seva mort, estan sota sospita a partir de la denúncia d’un antic col·laborador.
Però segurament també hauríem d’estar al cas de quina és la manera en què la riquesa aplegada en projectes fundacionals s’ha generat. Vull dir que no pel fet que els objectius de la fundació siguin nobles també ho és la manera en què la riquesa s’obté. Sembla que sobre els orígens dels diners en aquests casos ara sota la lupa de la Conselleria de Justícia també es van generar investigacions tributàries a partir del fet que bona part del patrimoni del matrimoni Mir-Pàmies pogués ser fora d’Espanya, de vegades localitzat en països de baixa fiscalitat.
Deia Honoré de Balzac que darrere una gran fortuna s’amaga sovint un gran crim. Tenint en compte l’esforç fiscal català, un dels més grans del seu entorn, la fórmula fundacional pren el major dels sentits. Però justament per això encara és més important que no esdevingui una manera de fugir d’estudi envers les responsabilitats fiscals que suportem la resta i acabar essent un cop dur al mecenatge.
