L’escriptor feixista italià Curzio Malaparte –un bon escriptor, per cert- va publicar l’any 1931, en francès, “Tècnica del cop d’estat”, una mena de manual per a la conquesta del poder on l’autor s’inspira molt directament en les experiències de la Revolució Russa, encarnades en Lenin i en Trotski, i en la marxa sobre Roma de Mussolini que va posar el fonament de l’estat feixista. Ve a explicar com és possible la conquesta de l’estat, sobretot en un règim parlamentari, a través d’un grup més o menys reduït o minoritari, organitzat, compacte i violent, que sap aprofitar les seves oportunitats i les febleses de la democràcia. Quan aquests cops d’estat triomfen, s’acaben anomenant ells mateixos revolucions. Però Malaparte també esmenta de passada un altre tipus de cops d’estat, i posa en aquest l’exemple del de Primo de Rivera, promoguts des de l’interior del mateix poder, cops d’estat des de dins, no des de fora. Malaparte no els anomena així, però aquests serien els clàssics cops d’estat de palau, o simplement cops de pau. No es tracta aquí de conquerir el poder per part de qui no el té. Es tracta de conservar-lo, concentrar-lo i marcar els seus límits per part de qui ja el tenia, apartant-ne a algú que també en tenia o creia tenir-ne. En la definició que en dona la Viquipèdia “el cop de palau és una forma de cop d’estat a través del qual un governant o un sector de govern és desplaçat per altres forces que pertanyen al mateix govern”. Com que la paraula govern és en aquest cas ambigua o polisèmica, en aquesta definició em sembla millor substituir-la per la paraula “poder” o per la paraula “Estat”.
En aquest sentit, l’aute del Tribunal Suprem negant-se a ampliar l’amnistia als independentistes catalans que havia jutjat seria un cas paradigmàtic de cop d’estat de palau. Un cop d’estat des de dins. Un sector del poder, una part de la judicatura, desplaça el poder executiu i el poder legislatiu i es nega a complir-ne les resolucions, adoptades de manera perfectament legal. No és tan sols una revolta. És un recordatori del lloc on resideix el nucli essencial del poder. En el cop d’estat de palau, els qui es consideren dipositaris de l’essència del poder i dels principis fonamentals que el legitimen aparten, desautoritzen o simplement ignoren els altres sectors del poder que consideren menys legítims i menys essencials que no pas ells. Si el poder executiu i el poder legislatiu fan coses, en l’ús de les seves atribucions, que no ens agraden, nosaltres no pensem complir-les. En l’aute dictat pel Tribunal Suprem dient que no aplicaran l’amnistia legislada l’important no és el que es diu, sinó qui ho diu. No són els arguments per no fer-ho. És la voluntat de no fer-ho per qui es creu amb el poder d’exercir aquesta voluntat. En resum, l’auto del Suprem podria haver estat més breu: no pensem aplicar l’amnistia perquè no ens dona la gana. Sense escarrassar-s’hi gaire, ho han embolicat amb una acumulació de prosa delirant, segurament dictada per l’estómac o per altres vísceres sensibles a les pujades de testosterona, més que no pas per la tècnica jurídica o el sentit comú. Un poder es considera la salvaguarda de l’estat i expulsa un altre poder que li sembla tebi o sospitós. Un cop d’estat de palau. Un clàssic.
Aquesta exòtica interlocutòria del Tribunal Suprem mereix un lloc d’honor, certament, en la carpeta amb la història de la repressió de l’Estat contra l’independentisme català. Però també mereix un lloc d’honor en una altra carpeta, la que ens documenta sobre la naturalesa de l’estat espanyol present. Els cops d’estat per conquerir el poder solen exhibir força bruta, capacitat coercitiva, per produir els seus efectes. Els cops d’estat de palau, per contra, es fan als despatxos i aconsegueixen els seus objectius amb més discreció. Certament, de vegades cal complementar-los per un recordatori violent de qui té la força i de qui està disposat a fer-la servir. El cop d’estat del 23-F espanyol (a parer meu, un cop de palau) va treure tricornis tancs al carrer, però on va triomfar és als despatxos: marcant els límits de la transició, reforçant el paper de la monarquia i posant els fonaments per la Loapa, després de desplaçar del poder a un Adolfo Suárez que, sent part del poder, semblava disposat a sobrepassar els límits de les concessions assumibles pel seu nucli dur. De la mateixa manera, el cop d’estat actual del Tribunal Suprem necessitava abans la repressió salvatge, i aquesta sí amnistiada i aplaudida, del primer d’octubre. I tots dos cops necessitaven un discurs televisat del rei. Pare i fill.
Diu també la Viquipèdia que els cops de palau, a diferència dels cops revolucionaris, de dreta o esquerra, dels que parla Malaparte, perquè els de palau es caracteritzen per “mantenir la continuïtat general del règim, tot i que puguin suposar un canvi de rumb considerable” i que sempre es fan conservant una aparença de legalitat, per tal de garantir aquesta imatge de continuïtat. I encara diu una altra cosa. L’article corresponent de la Viquipèdia té tota la pinta d’haver estat redactat pensant més en l’Argentina que no pas en Espanya, però llegit des d’aquesta banda de l’Atlàntic diu coses curioses. Diu que el nom de cop d’estat de palau prové, com és evident, de “les lluites internes dintre de les monarquies”, normalment arbitrades pel mateix rei, que tria qui desplaça i qui és desplaçat, qui té poder i qui no en té, qui no té dret a manar i qui té dret a desobeir. I diu també que “és molt habitual que es produeixin cops de palau en aquelles dictadures que han nascut precisament d’un cop d’estat” (de l’altra mena). Per això deia que la interlocutòria a través del qual el Tribunal Suprem fa el seu cop d’estat de palau no pertany només a l’enciclopèdia de la repressió del catalanisme, sinó que pertany també a l’enciclopèdia sobre la creació, la configuració i el joc de poders de l’estat espanyol. I ens remet d’una manera o altra a la fundació d’aquest estat espanyol contemporani la setmana que ve farà vuitanta-vuit anys i del fil que, a través de la “Ley de la Sucesión en la Jefatura del Estado” promulgada pel règim franquista l’any 1947 i complerta a través de la designació de Joan Carles de Borbó com a successor el 22 de juliol de 1969, després de jurar els “Principios y Leyes Fundamentales del Movimento”. Allò que més endavant es coneixeria com l’atado y bien atado.
I és que perquè hi hagi un cop d’estat de palau, com el que hi ha hagut, el que cal és que hi hagi un palau. Un palau reial, vull dir.
