“Normalitat institucional”. Aquest va ser el mantra del president de la Generalitat, Salvador Illa, per definir la seva actitud i la del seu Govern durant les primeres setmanes a Palau, on va recuperar la presència de la bandera espanyola, i que ha mantingut al llarg del primer any de mandat. L’objectiu d’aquesta màxima no era altre que aconseguir girar full al Procés. Ho va començar a fer sense assumir riscos, prioritzant la gestió i en plena sintonia amb l’Estat espanyol i amb la monarquia. Malgrat que l’any no ha estat exempt d’algun daltabaix com la impossibilitat de tenir nous pressupostos ni tampoc de polèmiques com, per exemple, el caos de Rodalies o l’escàndol de la DGAIA, entre altres, el president de la Generalitat ha aconseguit neutralitzar l’oposició i, en part, ho ha fet gràcies al suport que li han atorgat Esquerra Republicana i els Comuns, que s’han mostrat com els socis prioritaris que exhibia el Govern cada cop que podia. A més, Salvador Illa s’ha mostrat impermeable a les polèmiques, no ha patit en les sessions de control al Parlament i molt menys ha perdut els papers en públic, excepte alguna ocasió recent arran del cas Cerdán com l’amenaça que va fer al líder del PSC d’emprendre accions legals.
La nova normalitat d’Illa ha inclòs visites constants a Madrid, com la que va fer coincidint amb el dia de la Hispanitat; visites i rebudes institucionals al rei espanyol Felip VI, amb qui es va veure més vegades en els cent primers dies que els seus predecessors en el càrrec. També ha rehabilitat Pujol, a qui va rebre a Palau en una ronda de trobades amb els expresidents de la Generalitat. Però no amb tots. Tanmateix, no ha vist convenient mantenir una reunió amb el president a l’exili i líder de Junts, Carles Puigdemont, que és diputat i líder del principal partit de l’oposició. “Jo li tinc màxim respecte com a expresident i diputat i com a líder de Junts. A partir d’aquí, buscarem el moment per veure’ns”, ha arribat a dir quan se li ha preguntat sobre una possible reunió, però sembla que el president de la Generalitat no ha trobat el moment per fer-ho i tampoc ho ha vist oportú en els dos viatges oficials a Brussel·les. La “nova normalitat” d’Illa no inclou Puigdemont. Si no, ja ho hauria fet.
En canvi, durant aquest any i després d’una dècada de desafiament sobiranista, Illa ha treballat incansablement per tornar a apropar Catalunya a Espanya i ha recuperat el pont aeri amb Madrid, on hi ha anat una desena de vegades de forma oficial per, entre altres coses, intentar seduir l’empresariat madrileny i ressituar Catalunya com a “motor d’Espanya”. Amb un independentisme en hores baixes incapaç que els socialistes compleixin amb els seus compromisos i incapaç de trencar amb ells tant a Catalunya com a Madrid pels continuats incompliments, Illa ha aconseguit esborrar del mapa polític el debat sobre el dret a l’autodeterminació, i la política ha tornat al camp ideològic de l’eix dreta-esquerra amb l’amenaça de l’extrema dreta. L’independentisme ha de reaccionar ja i enviar a la paperera de la història uns acords que si es deixen per més enllà del 2027 quedaran en paper mullat quan els socialistes, com assenyalen les enquestes, perdin la Moncloa en benefici de PP i Vox. I potser aleshores, i només potser, l’independentisme pot trobar en el PSC, erigit en el partit de la centralitat del país, un actor que planti cara a Madrid. Amb la situació actual, hi ha ben poc a rascar.
