A dia d’avui, una persona que visqui a Madrid i s’informi regularment pels mitjans que s’hi publiquen i difonen no sap que una comissió rellevant de l’ONU ha renyat contundentment a Espanya per l’afer Puigdemont. No sap que Suïssa no se sent requerida per les demandes d’informació espanyoles sobre els suposats organitzadors del tsunami democràtic perquè ho considera una causa política. No ha tingut notícia de les múltiples informacions escandaloses que ha anat publicant El Món sobre excessos de l’Estat en l’operació Catalunya. Diumenge anirà a votar sense saber res de tot això. No sabem què passaria si ho sabés, si tindria algun dubte o al contrari si encara es radicalitzaria més. El cas és que no ho sap, perquè ningú no li ha explicat. Perquè els seus mitjans no li han explicat.
Una possibilitat, davant d’això, és que els mitjans no li hagin explicat perquè no volen que ho sàpiga. Perquè els fa por que ho sàpiga. Una altra és que no li hagin explicat perquè no ho vol saber. Perquè li importa un rave o perquè prefereix que aquestes coses no li expliquin. La cultura popular espanyola té uns quants exemples d’aquesta tendència no voler saber, a preferir viure enganyat que conèixer la veritat. “Ojos que no ven, corazón que no siente” diu un refrany bonic en les paraules, però inquietant en el concepte. “Yo no me quiero enterar, no me lo cuente vecina, prefiero vivir soñando a conocer la verdad”, cantava Concha Piqer una copla sentimental dels anys quaranta, en el pitjor moment del franquisme. És una filosofia de vida. Viure en un món més còmode, però fals. És l’oferta que li fan a Neo a “Matrix”, però ell es pren la pastilla per saber la veritat.
Políticament, aquesta voluntat de no veure les coses, de fer com si no existissin, és desastrosa, perquè et crea una cartografia del món equivocada i no hi ha manera més segura de perdre’s que dur a les mans un mapa errat. L’opinió pública espanyola no tan sols desconeix en bona part el que fa l’Estat, el seu Estat –cosa que li permet viure en la il·lusió de viure en una democràcia homologable i perfecta-, sinó que tampoc coneix la reputació que té aquest Estat a fora, a l’ONU, a Suïssa, a molts llocs. I s’estranyen que a Eurovisió no els voti ningú, si em perdonen la frivolitat de la metàfora… Políticament, tancar els ulls no és una opció, és un defecte.
Però subratllar aquest defecte de l’opinió pública i publicada espanyola no ha de servir tant sols per criticar-la. Ha de servir sobretot per no copiar-la. Tampoc l’opinió pública catalana ha de tancar els ulls als disgustos que li arriben de fora, a les males notícies que també es produeixen. Seria absurd amagar-les. Tenim un avantatge: nosaltres mirem i veiem el que diuen els seus mitjans, ells no veuen ni miren els nostres. Nosaltres podem comparar, ells no. Per exemple, nosaltres hem pogut seguir la polèmica sobre les llistes de Bildu, que figura que ni ens va ni ens ve. Però seguint-la podem aprendre coses. La campanya per criminalitzar tota aliança del PSOE amb Bildu és per l’endemà de les pròximes eleccions espanyoles. Alguns laboratoris polítics i mediàtics de l’Estat ja estan pensant l’opció segons quins siguin els resultats: vosaltres socialistes no pacteu amb Bildu i els independentistes (Podemos i Comuns ja no són el problema) i nosaltres populars no pactarem amb Vox. No governarem junts, però deixarem que governi l’altre i pactarem els grans temes d’Estat. Per raó d’Estat. Els mitjans d’aquí n’han parlat poc, d’això de Bildu. Els d’allà, moltíssim. Massa. Però ha anat bé poder-ho seguir. Si no accedeixes a l’imaginari polític de l’adversari, si no vols mirar, no acabes entenent ni endevinant els seus moviments.
Ras i curt, la política d’ulls tancats que s’ha tornat a evidenciar aquests dies a Madrid em sembla un error, fins i tot des de la seva perspectiva. Jo m’imaginava que donarien la notícia, totes les notícies, i que el que farien seria una campanya d’opinió, com la d’abans, com les de tota la vida, quan de l’ONU se’n deia UNO a l’anglesa: “Si ellos tienen UNO, nosotros tenemos dos”. Mirant els fets, donar la seva versió, forçar el relat. Han preferit el silenci. O la mentida. Certament, creuen que la unitat d’Espanya està per damunt de la veritat. Però fins i tot així, és millor sempre, en política, saber la veritat que no pas enganyar-se. Deia que la cultura popular espanyola té una tendència antiga al “Ojos que no ven, corazón que no siente”. Però és també una cultura bipolar, entre el Quixot i Sancho Panza. I per això tenen també, ells mateixos, un refrany alternatiu: “Ojos que no ven, porrazo que te pegas”. De moment no l’apliquen. Potser si els arriba el porrazo.
3
7
