Els defensors de l’statu quo necessiten com l’aire que respiren assenyalar les dissensions internes dels moviments rupturistes. Passa amb el feminisme –el 8 de març es va subratllar fins a l’extenuació que els diversos sectors feministes pensen diferent i es van buscar enfrontaments on n’hi havia i on no hi eren– i passa amb l’independentisme. La millor manera de fer que un projecte disruptiu naufragui és arrossegar-lo a les crisis internes.
Els col·lectius que no accepten les coses tal com estan són grups humans que pensen i que discuteixen, perquè el seu objectiu no és mantenir la calma a qualsevol preu per protegir el sistema. Per tant, tendeixen a qüestionar-ho tot. Fins i tot a qüestionar-se ells mateixos. Però l’independentisme s’està passant de frenada.
Ja no es tracta només de la rivalitat entre ERC i Junts –que ja hi era quan eren ERC i CDC, o ERC i el PDeCAT– per aconseguir l’hegemonia de l’electorat independentista i que ha fet que el suposat govern del 52% acabés saltant pels aires. Ara s’hi han afegit la tensió entre Òmnium i l’ANC, les crisis a l’ANC –amb maniobres d’exdirigents de l’entitat per erosionar l’actual direcció– i les batalles internes a Junts.
I, arran del cas Borràs, l’escalada de violència verbal i simbòlica entre sectors de l’independentisme s’ha desbordat, amb la CUP acusant la presidenta suspesa del Parlament de “corrupció” brandant una sentència d’un tribunal espanyol –qui els ho havia de dir–, les joventuts d’ERC convertint-la en una mafiosa de pel·lícula amb un mem, el president de la Generalitat demanant la seva dimissió i ella difonent un cartellet fotografiat a Berga que titlla de “pocavergonyes” ERC i la CUP. Només hi faltava la guerra amb una figura de prestigi indiscutible com és Magda Oranich: presidenta del partit i presidenta de la Comissió de Garanties, enfrontades des del cas Dalmases, tenen ara una batalla que sembla definitiva, i en la qual ja han entrat almenys dos comitès comarcals, que reclamen la dimissió de la històrica advocada de l’antifranquisme. La imatge d’unitat que va aconseguir donar el secretari general de Junts dijous, després que es fes pública la sentència que condemna Borràs, ja s’està esberlant i no està clar que aguanti ni tan sols fins a les eleccions municipals. Jordi Turull ho té complicat per evitar una ruptura.
Totes aquestes guerres es produeixen en un context de repressió de tots els aparells de l’Estat que no s’atura, combinada en un estrany còctel amb moviments del govern de Pedro Sánchez encaminats a desmobilitzar l’independentisme, amb unes bases que inevitablement comencen a donar mostres de cansament. Només figures heterodoxes com Josep Costa, Albano-Dante Fachín i Clara Ponsatí conserven la capacitat de motivar mínimament aquestes bases, però de moment només a efectes d’anàlisi de situació, sense un pla d’acció.
L’independentisme no té ni full de ruta ni lideratge que el pugui treure d’on és i s’ha convertit en una trituradora. Si vol sobreviure necessita una renovació des de baix –una altra expressió gastada–, però això ja va passar una vegada i en deu anys s’ha arribat a un carreró sense sortida. Es tracta de no tornar-ho a fer.
4
2
