Quan es discutia la sentència que, el 2010, va triturar l’Estatut que una immensa majoria del Parlament de Catalunya havia aprovat el 2006, una foto de tres magistrats del TC va causar un gran rebombori. S’havien reunit a Sevilla per parlar de com destrossar una llei que era l’últim intent de Catalunya de trobar un encaix raonable en l’estat espanyol. I no van tenir una idea millor que la de deixar-se veure fumant-se un puro en una corrida de toros.
Anys després, El Món publicava un dels molts àudios que ha tret a la llum de la policia patriòtica: un dinar gravat per Villarejo –el comissari d’intel·ligència que ho enregistrava tot perquè sabia per a quina mena d’estat treballava i algun dia podia necessitar-ne proves– en el qual participava un jutge de l’Audiència Nacional, Fernando Andreu. Membres de la brigada de política del CNP de Rajoy explicaven rient el fiasco de l’invent del fals compte de Xavier Trias a Suïssa. Es burlaven d’altres companys de l’Operació Catalunya pel fracàs, no per res més. I el jutge Andreu, en lloc d’advertir que li estaven explicant un delicte i fer-hi alguna cosa, es petava de riure amb ells. La conclusió que en treien era que la guerra bruta s’han de fer bé, no que no s’hagi de fer.
Ara podem escoltar els àudios d’un interrogatori –per dir-ne d’alguna manera– d’un dels jutges d’instrucció més veterans de Barcelona. Durant el Procés, l’estridència de Juan Antonio Ramírez Sunyer, el del 13 –ara ja mort–, va fer ombra a Joaquín Aguirre, el de l’1. Conegut des de fa dècades pels periodistes de tribunals per les seves obsessions, havia perseguit durant molt temps Josep Lluís Trapero abans que fos cap dels Mossos d’Esquadra, quan dirigia la investigació criminal del cos. Posteriorment, mentre el seu col·lega del 13 s’ocupava de la causa mare del Procés, Aguirre, com una formigueta, construïa un altre castell de naips amb el cas Volhov, una peça del sumari Estela, que ha anat caient, carpeta per carpeta, en el no-res.
En aquest context, va citar a declarar com a imputat Víctor Terradellas, possiblement, l’independentista més imaginatiu de Catalunya. Un venedor de fum que Aguirre va voler utilitzar per intentar sostenir tesis fantasioses com la dels 10.000 soldats russos. La conversa de bar en què el jutge va convertir aquesta suposada declaració, en què va parlar més ell que l’interrogat i es va passar les hores que va durar opinant a tort i a dret i dient disbarats, és molt significativa.
Els àudios d’Aguirre, al marge de personalismes, reflecteixen què creuen que poden fer els jutges espanyols: el que els doni la gana. És això el que volen dir experts com Javier Pérez Royo, que alerten des de fa anys i panys que la Transició –amb tots els seus defectes– no es va fer a la judicatura. A més de la continuïtat de sagues de jutges del franquisme, s’ha mantingut una determinada concepció del poder judicial, on poder és el que compta i judicial només expressa el mitjà per exercir-lo. Es transmet de generació en generació entre els membres de la judicatura, que hi queden seduïts i atrapats, arribin d’on arribin. Només els que fan un gran esforç –com els del col·lectiu Àgora– se n’escapen. I, fins ara, cap govern espanyol ha volgut canviar-ho.
