El 14 d’abril de 1931, unes eleccions municipals van acabar amb la monarquia. El 28 maig passat, unes eleccions municipals han provocat un terrabastall a Catalunya. Els municipis, bases del clientelisme dels partits i llocs on sovint comença la carrera de molts polítics, de vegades esdevenen una mena de volcans.
A la vista dels resultats del 28-M els polítics afectats, estabornits, car no se’ls esperaven, van quedar en estat de xoc, del qual encara no se n’han sortit i els comentaristes habituals van perdre l’oremus, com si estiguéssim en un món postapocalíptic. Ni tan sols els números van ser capaços de llegir i van escampar als quatre vents mediàtics la notícia que l’independentisme i l’esquerra s’havien enfonsat. Era la vida, la muntanya russa, la roda de la Fortuna: avui, amunt; demà, avall. No som res. Tot el que puja, cau, i tot el sòlid es dissol en l’aire, que diu Faust.
Veiem les xifres: entre 2019 i 2023, la CUP ha perdut 43.927 vots i vint-dos regidors; ERC, 300.012 vots i 212 regidors; Junts, per contra, ha guanyat 16.652 vots i perdut 107 regidors. Sens dubte, l’abstenció i el vot nul s’han fet sentir, però, entre perdre 300.012 vots i guanyar-ne 16.652 hi ha una diferència. Doncs no ha estat cap desfeta de l’independentisme ni “dels partits independentistes”, sinó una específica, concreta i brutal patacada d’ERC i també, proporcionalment, de la seva cosina, la CUP. Un obvi vot de càstig.
Per cert, ja val de rentar el cap al personal amb la falòrnia del “partits independentistes”, un plural que té tanta consistència com els tres mosqueters. És evident que, de partits independentistes, només hi ha la meitat de JxC, i no és cent per cent segur, perquè encara no ha estat sotmesa a cap prova de foc.
L’endemà de perdre 300.012 vots, Junqueras fa saber, amb el seu tarannà de Papa parlant ex-càtedra, que ERC és l’única força política amb una estratègia clara i guanyadora per a assolir la independència. És una reacció que ha encetat la preocupació al Twitter per la seva salut mental. Per descomptat, a ca ERC no dimiteix ningú, ans al contrari, pensen defensar els seus càrrecs amb dents i ungles, fins a l’arribada del setè de cavalleria.
De cop i volta apareix el segon tren. El president Pedro Sánchez avança les eleccions legislatives al mes de juliol. Després del terrabastall, un terratrèmol. La iniciativa congela l’habitual embolic i la picabaralla catalana i es declara una competició entre independentistes per presentar-se en Madrid, que és el que importa, el 28-J, com una formació tancada, com a una falange macedònica. És mentida, però tant se’n fa; a Madrid s’hi va a mentir. La villa és coneguda pels seus “mentideros“.
Turull, de JxC, obre el foc proposant una llista única en les eleccions de 23-J, forçant a l’altra part, ERC, a acceptar el que abans havia rebutjat o negar-se en una situació delicada. El president Aragonès respon esquivant l’expressió “llista única” i contra proposant un “front democràtic“, que és com encomanar la resolució d’un assumpte a una comissió. El MHP Puigdemont fica tele-cullerada i recorda que ell i els seus fa temps que prediquen el “reunim-nos”. Dolors Feliu, de l’ANC, rebla el clau amenaçant que, si no hi ha llista única, demanarà abstenció o vot nul. Molt segura ha d’estar Feliu que els republicans no acceptaran perquè, si ho fessin, aquesta llista única seria l’escut de la partitocràcia confrontada a la llista cívica que, d’altra part, defensa.
Al capdavall, Junqueras, que és el que mana a ERC, a la Generalitat, als mitjans i a tot arreu, malgrat estar inhabilitat, ha decidit que no cal cap llista única, cap front, reunit o no reunit, sinó acords puntuals en assumptes d’interès. Lògic quan s’està en possessió de l’única estratègia per assolir la independència.
El fetitxisme de la unitat amb qui no la vol arrossegarà Junts en la davallada republicana. Qualsevol gest d’apropament serà llegit amb reticència per un electorat que ha discriminat entre els dos independentismes, però que pot canviar si veu que JxC continua a les ordres d’ERC.

