La decisió del MHP Puigdemont de fer un pas al costat obrirà una tempestat a l’esfera pública, sobretot a les xarxes. El tuiter passarà a ser l’habitual camp de batalla entre independentistes i autonomistes, entre “processistes” i “antiprocessistes”. Perquè el tuiter no només és part de la vida “real”, sinó que a més a més, és l’única part de la vida real a la qual la discussió i el debat són lliures i no estan monopolitzats pels partits. Els més decidits partidaris d’una llista encapçalada pel president, als quals llurs enemics criden “puigbelivers”, se sentiran una mica decebuts. Però, si la fe mou muntanyes, també supera decepcions i l’esforç per bastir una candidatura nítidament independentista i unitària tirarà endavant.
Sense dubte, la decisió suposa una pèrdua de valor simbòlic que haurà de ser compensada amb la mateixa intel·liguèntsia que es revela a la proposta. El president personifica la legitimitat de la República catalana. La legitimitat és un concepte subjectiu. És un atribut que rau a la lliure acceptació de l’autoritat per part de la gent, autoritat institucional o personal. A aquest cas, es tracta d’una condició personal i que, en conseqüència, es pot transmetre, transferir, de persona a persona. La justificació d’aquesta pràctica ve del temps de la república romana, a la qual, l’imperium d’una magistratura era una condició personal. Això no planteja problemes. Em permet reenviar els lectors al Palinuro d’avui, on es tracta el tema. Un atribut, una condició personal es pot transmetre per decisió personal. L’única objecció que es pot fer és que la decisió sigui encertada.
Tanmateix, l’esperança d’una llista de país encapçalada pel seu president legítim es desvaneix devorada per la maquinària política i jurídica de la partitocràcia. El fet que sigui la crua realitat no la fa menys decebent. És clar que, com deia Marx, els éssers humans fan la història, però no poden triar les condicions a què la fan. La realitat partitocràtica s’imposa i, davant les limitacions de l’exili i la persecució judicial espanyola, encara més. La llista del president ha de ser una llista de partit. Cal admetre-ho; és un mal menor. Si alguna vegada un partit ha estat un mitjà en pro d’una acció transcendental i no un fi en si mateix o un negoci per assegurar les cadires, com passa amb els republicans, és aquesta.
Justament per això cal no oblidar que es tracta d’un partit, és a dir, una màquina complexa d’interessos creuats on hi ha de tot i amb una dinàmica oligàrquica, com tots els partits. No són auguris nefasts ni obsessions malaltisses amb una suposada fidelitat o lleialtat a la línia del partit que, al cap i a la fi, es fidelitat personal al que mana. Fins fa uns dies formaven part de JxC gents que demà votaran a favor dels pressupostos anticatalans de l’Estat; i el que passa una vegada pot passar dues, oi? A l’interior dels partits s’afebleixen els principis i es fan tan flexibles i subtils que esdevenen els seus contraris.
Hi ha una clara voluntat de JxC, reiteradament manifestada, d’encetar la via unilateral si els resultats de les eleccions ho permeten. Ho diuen els seus principals dirigents; ho diu el president legítim de Catalunya. Caldria refiar-se. Al capdavall, però, no oblideu que es tracta de la partitocràcia. L’esperit és fort, diu l’evangeli, però la carn és feble.
El mètode que s’ha aprovat per triar el cap de la llista del president i que ho serà per translació de la legitimitat d’aquest, té un sentit per mesurar el grau de relació directa que hi ha entre la militància (i simpatitzants, suposo) i el seu líder, depositari de la legitimitat. El president haurà de transferir aquesta legitimitat a la persona que surti electa de les primàries.
La pèrdua de valor simbòlic a causa de la decisió es compensa pel fet que la legitimitat que el president transfereix és el seu compromís amb la via unilateral. Amb l’experiència acumulada, les circumstàncies presents i les perspectives de futur, no hi ha i no pot haver-hi més camí que el camí cap endavant a la via unilateral i la DUI. Totes les propostes alternatives són un parany que els seus defensors només espanyols, més espanyols que catalans, tan espanyols com catalans, més catalans que espanyols, etc., tracten d’amagar per oferir com a futur el règim colonial.
Com que els altres candidats de JxC estaven disposats a retirar-se si el president optava a la candidatura, s’entén que ells sí, ells assumiran sense embuts, al cent per cent, el compromís amb la via unilateral perquè són només catalans i volen la independència de Catalunya. La independència sense més afegits de colors. No un nou, estatut; ni el vell restaurat; no l’autonomia del cafè per a tots o el cafè al gust de cadascú però tots juntets; no la república ibèrica, ni la federació, confederació o panòptic de pobles hispànics dels mentiders professionals de l’esquerra sotmesa a la metròpoli. La independència de la República catalana aquí i ara, sense més tripijocs dels vividors de la política com a negoci i menjadora de la família.
Una vegada hagi estat elegit el candidat que rebrà la translació de la legitimitat es veurà si la decisió del president ha estat encertada o no.
Cal no oblidar, però, que la decisió del president obliga els electors que no som militants del partit a votar per una persona que el president no ha elegit i, en definitiva, a votar per un partit al qual a altres circumstàncies no votaríem. És a dir, el president demana molt dels votants al mateix temps que ell fa un pas al costat sense decidir ni tan sols qui hauria de ser al seu lloc, deixant-ho a la voluntat de la militància que no és ni té per què ser la de la gent a la qual se li demana el vot.
Si la decisió no és encertada, espereu una abstenció massiva.
1 
