Aquests dies, veient les imatges de la recepció que va oferir Trump a la White House a Messi i a l’Inter de Miami, he recordat i pensat dues coses.
He recordat un quadre de la Escuela Cusqueña que representa la processó del Corpus Christi dels darrers anys del segle XVII, i he pensat també en com sentim la vida les dones feministes i en com ens signifiquem.
Les dones feministes sentim la vida, i ens signifiquem, incansablement des de la idea i el fet de que és just, de sentit comú, i coherent. Sí: allò de què si som feministes som pacifistes, ens indignem davant de qualsevol forma de violència contra qui sigui, i, per això, ens allunyem de la praxi i de la visió del món capitalista, racista, i més.
Me’ls mirava, tots allà tan endreçadets, rient i aplaudint les paraules de Trump, amb aquelles dues senyores allà al costat arraconadetes, tots de tants colors i d’orígens tan diferents, ben posats dins vestits tallats tots pel mateix patró, i tots amb les mans una sobre de l’altra per sobre de la jaqueta cordadeta, però a l’altura dels genitals. Me’ls mirava i em preguntava si cap d’ells no pensava en la prepotència de Trump, en les seves rebequeries contra tants i tants països, en totes les morts conseqüència de totes les actuacions que ha decidit amb els quatre que el segueixen en el seu govern. Me’ls mirava i em preguntava si cap d’ells no devia tenir alguna germana, algun cosí, alguna tieta o algun germà vivint amb por en algun racó dels Estats Units, amagant-se dels ICE. Me’ls mirava i em preguntava si cap d’ells no devia sentir-se incoherent, allà “rindiendo pleitesía” -com encara diuen a molts dels seus països d’origen- al senyor dolent del món que fa no res, tot just quan començàvem l’any, s’omplia la boca d’haver superat la Doctrina Monroe amb creixes.
I és per això que recordava el quadre del segle XVII: una de les coses que sorprèn del procés de conquesta i de colonització d’Amèrica és la ràpida (un altre dia, en un altre article, ja ho matisaré, això de ràpida) cristianització dels diferents sectors de la població. Malgrat que s’han estudiat formes de sincretisme, de resistència, o fins i tot de negació del cristianisme per part de població originària, negra, etc., en imatges com el quadre del Corpus Christi (busqueu-lo, que el trobareu molt fàcil si li pregunteu a Google) veiem la representació d’una cristianització i, sobretot, de la construcció i sosteniment d’una església participada per tots els sectors de la població. Hi participaven tots, d’aquella església que havia arribat allà per plantar la creu legitimant l’espasa i la dominació, perquè era precisament ella, l’església, qui, ordenant qui era qui i on havia d’estar cadascú, garantia a tothom el seu estatus. Tant feia quin: estatus, al capdavall. Vull dir que, almenys l’església, feia sortir tothom a la foto.
Va ser l’església, en el món colonial, la primera institució que va acceptar membres indis, i mulats, i negres: servien els blancs i criolls, però allà estaven, cadascú on li corresponia, com les senyores de la foto de l’Inter de Miami, allà de costadet en un extrem, i com tots els llatins de l’equip allà ben posats dins el vestit amb les mans creuadetes.
I és per això que pensava en les dones feministes: i ja ho sé, que fa de mal dir, que “totes som” així o aixà, però és evident que el feminisme, com a forma de vida i de significació, en aquella foto, ni hi era, ni hi seria. I tampoc al quadre del segle XVII. No, perquè a les dones feministes no ens cal que cap senyor amb poder ens digui qui som, ni com ens hem de posar, per fer-nos sortir en una foto.
Les imatges de Messi i dels altres jugadors, de les dues senyores arraconadetes i de costat, les paraules del Trump parlant del seu fill, la seva benedicció dient-li a Messi que és bona persona, i els regals roses en forma de pilota de futbol i de rellotge d’edició limitada són, tot plegat, una evidència flagrant que ens en cal encara molt, molt de feminisme al món. Sí: molta coherència, molta capacitat de detectar qualsevol expressió i forma de poder i de violència, i molta decisió i estima per dir que no a sostenir els qui ostenten el poder per veure si llavors, ens pot tocar ser-ne part.
Feliç 8 de Març!
