En les últimes eleccions hi va haver independentistes que varen votar la candidatura de l’ultra Alvise Pérez. Ho escric un 28 de desembre, però no és cap broma. La llista coneguda com a S’ha Acabat la Festa va obtenir a Catalunya quasi 70.000 vots, un 2,8% dels emesos. Tenint en compte que la suma del PP i VOX va pujar més del que va perdre Cs, i que la resta de partits espanyols varen pujar tots, és molt probable que entre els votants d’Alvise hi hagués persones que a les anteriors eleccions havien votat Puigdemont o Junqueras.
Entenc que la idea que algú que l’1-O va anar a votar i defensar les urnes hagi acabat fent el pas de votar quelcom tan esperpèntic sigui desconcertant. D’entrada em va sobtar quan un company em va explicar el cas d’un amic seu que havia fet exactament això. Però quan en política passen coses aparentment impossibles el més probable és que la nostra anàlisi tengui mancances o errors de partida.
La lògica de l’amic que va fer aquest viratge polític tan dràstic, en el fons, no és tan difícil d’entendre. Com a votant de l’1-O volia la independència per impugnar globalment el sistema polític espanyol. Aleshores l’independentisme tenia credibilitat per prometre que un estat català seria molt millor. El 2024 cap opció oferia la més mínima esperança, però aquest votant continuava volent impugnar globalment el sistema polític espanyol.
Podem fer molts judicis morals i posar en dubte les conviccions polítiques d’algú que es comporta de manera molt diferent de com ho faríem nosaltres. Però si del que es tracta és de reconstruir un projecte polític guanyador, el més important és entendre les raons i les motivacions dels votants que hem perdut pel camí. Per què no és probable que insultant-los o jutjant-los negativament, com ha passat amb els abstencionistes, tornin a votar els mateixos partits amb els quals han deixat de confiar.
Per a molta gent, l’independentisme ha deixat de ser una opció vàlida com a impugnació global del sistema polític. A mi certament no em sembla el mateix votar un pres polític o un exiliat en plena lluita contra els poders espanyols (2019) que votar un partit que negocia i aprova les lleis fiscals, laborals o penals del govern espanyol, o l’altre partit que fa el mateix (2024). Cal estar molt submergit en la lògica partidista d’ERC i Junts per no veure aquesta evidència.
Hi ha gent intel·ligent i benintencionada que d’un temps ençà adverteix contra el creixement de l’antipolítica. El món viu un moment prou perillós, n’he parlat en aquesta columna, com per alimentar una de les amenaces més evidents del nostre temps. Però comptat i debatut, he arribat a la conclusió fusteriana que tota antipolítica que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres. Si l’independentisme deixa de ser definitivament un instrument creïble d’impugnació del sistema, de les elits i de la política en general, no tornarà a guanyar unes eleccions.
Fa uns dies en Joan Burdeus suggeria que a Catalunya ens cal una espècie de Bernie Sanders, un populisme ben entès, que abanderi causes progressistes. És una manera d’expressar que els mals de l’independentisme són en part semblants als que pateix l’esquerra a escala global. I d’evocar l’esperança, mai sabrem si fonamentada, que Sanders tenia (té?) la fórmula per desactivar el populisme reaccionari i perillós de Trump.
El paradigma de l’antipolítica a ca nostra seria el moviment del 15-M, almenys als seus inicis. Un moviment que a Espanya va capitalitzar sobretot Podemos, però que a Catalunya també va confluir en part amb l’independentisme, sobretot gràcies a la CUP. Avui, però, la CUP ha perdut la capacitat que tenia de fer de cotxe escombra del moviment, recollint els vots antisistema (antipolítics en sentit positiu) i és vista per amplis sectors com una esquerra tradicional del sistema.
En els darrers temps hi ha una confluència de múltiples interessos, confessables i inconfessables, que promocionen l’orriolisme com a branca catalana de l’antipolítica internacional. I certament votar Aliança Catalana és el que un bon grapat d’independentistes han fet per impugnar globalment la política feta a Catalunya després de l’1-O. Gent que sap perfectament, crec, que per l’extrema dreta no s’arriba a la independència, perquè entre enfrontar-se amb Espanya i demanar-li més policia han optat per la segona opció per una qüestió de prioritats. Però aparentment tampoc no li importa gaire això a aquest votant, perquè en el fons veu la nostra derrota ja consumada.
Així doncs, tenim, d’una banda, un independentisme oficial que ha deixat de ser un vehicle per impugnar el sistema espanyol i, de l’altra, un independentisme aliè al sistema que no representa cap amenaça per a l’Estat. Ambdós ens porten a la derrota definitiva. El que no tenim i ens fa molta falta és una eina popular que sigui a la vegada una amenaça per a les elits polítiques autonòmiques i per als poders de l’Estat, perquè no defugi el conflicte ni amb els uns ni amb els altres.
