El discurs de Borràs en accedir a la presidència de la mesa del Parlament de Catalunya ha palesat que la distància entre Junts per Catalunya i ERC no s’acabarà el dia que escullin el contrapunt republicà com a president del Govern català. Condemnats a entendre’s perquè l’independentisme no els perdonaria cap alternativa d’aliança per governar Catalunya, Borràs no ha deixat, però, cap dubte sobre les arestes del camí de la legislatura que amb tota seguretat haurem de patir la ciutadania: l’omissió de Torrent s’ha fet encara més punyent en la lloa d’una Carme Forcadell que ja ha reconegut les errades de la seva presidència, però que roman en l’imaginari independentista com qui va permetre votacions de resolucions prohibides, que la conduïren directament a la presó
Emmirallada en aquest passat, Borràs creu que la presidència de la mesa equival a la mesa, i que aquesta equival al Parlament, i pensa (o diu) que aquest cop sí hi haurà tots els màrtirs que la causa necessita. Entre altres, potser es voldrà vendre ella mateixa com a víctima, si el seu processament per fets aliens a la política dona com a resultat una sentència que l’allunyi del càrrec. Veurem, però no tinc la sensació que la cúpula d’ERC estigui per la feina de tornar a immolar la seva gent, ni que sigui possible tal unanimitat entre tan irreconciliables companys de viatge. O sigui, que si la presidència hagués recaigut en ERC almenys una menció Torrent l’hauria tinguda. O potser no, que dins dels partits també hi ha garrotades.
Parlant de garrotades, i de les bones, vet aquí la mortal animadversió que s’ha posat de manifest en les maniobres en l’obscuritat entre PP i Ciutadans, quan tothom pensava que estaven festejant. Han començat a Múrcia, a partir de l’odi profund que es tenen els màxims càrrecs dels taronges, que el PSOE va voler aprofitar per a plantejar la moció de censura amb una errada incomprensible per al seu nivell de maquiavel·lisme: no tenir en compte que la discòrdia podia generar trànsfugues (traducció: per als afavorits, herois rebels; per als perjudicats, traïdors mercenaris). La moció i el terratrèmol van ser auspiciats per l’inefable president del govern Pedro Sánchez, perquè està ara ocupat en recuperar el centre (un suposat milió de vots sobre el qual sospirava remuntar C’s), deixar UnidasPodemos en la situació d’aquella Izquierda Unida que també girava sobre la mateixa quantitat de vots i dedicar-se a governar amb les restes del naufragi de Ciutadans, el PNB, sempre previsible, i qui sap si una ERC més propera a la CiU que fou del que li agradaria a la CUP, també per cert, instal·lada en el sistema com qualsevol altre partit (altra cosa són les bases).
Si la fugida endavant d’Ayuso no li dona la majoria absoluta, qui sap si al final la jugada perduda a Múrcia no serà un profit per a Sánchez. Podem tenir PSOE per a estona, si el PP ha d’apropar-se a Vox tant com ell es va apropar a Podemos. A la dreta no es perdona el que sembla casi normal a l’esquerra, ja se sap que no som capaços de caminar més que mirant atemoridament pel retrovisor. Sigui com sigui, es tracta d’un PSOE que està fent veure que es modera, aixoplugat a l’ombra de la Corona, a la qual sostindrà mentre aquesta li doni la pàtina institucional que necessita com alternativa a aliances que les seves pròpies bases poden criticar més que la renúncia al republicanisme. Tot molt noble i normal, com sempre en el joc de la política, a les seves coses, odis, malfiances i tàctiques, mentre les vacunes no arriben, l’economia no remunta, i la vida de tant gent es fa cada cop més difícil.
65 
26 
