Segurament la frase més citada de Josep Tarradellas -potser manllevada de Josep Pla- és que “en política es pot fer tot menys el ridícul“. I és cert. Però encara hi ha un grau per sota del ridícul, que és fer pena. Això justament és el que hem sentit en aquesta redacció en llegir el comunicat del Consell de la República afirmant que l’auditoria que posa en qüestió les despeses de Toni Comín és una informació que s’ha difós a causa d'”un atac informàtic” dels serveis secrets espanyols: “Els pirates, probablement a sou de les clavegueres de l’Estat, han obtingut informació provisional i l’han feta pública de manera delictiva amb intenció de danyar el Consell i els seus membres“. I es queden tan amples.
En fi, dic pena per no dir fàstic. Que una institució amb nom i finalitats tan honorables com el Consell de la República hagi acabat rebolcant-se en aquesta degradació moral, dissimulant la màniga ampla amb els diners, és dolorós. I ho és perquè hi ha hagut gent, la millor gent d’aquest país, que ha fet un esforç personal aportant uns pocs diners provinents de sous limitats i pensions escasses. O empresaris que han estat generosos jugant-se que -en aquest cas sí- les clavegueres de l’Estat actuessin contra les seves empreses i interessos legítims. Aquesta societat ha estat solidària amb l’exili i així havia de ser, però no a costa de pagar dietes de multinacional petroliera afegides als privilegis d’un eurodiputat.
Evidentment, sabem que ningú no es creu que El Món -que, justament, ha denunciat a fons les maniobres de l’Estat- sigui un terminal dels subterranis de Madrid. Però sap greu, molt de greu, que institucions com el Consell de la República, a qui hem donat suport explícit i permanent, s’enfonsin en un fang que, malauradament, s’assembla massa al que a ERC li ha arribat fins al coll.
