Tot voltant per Barcelona em trobo a un compatriota que té una projecció pública en les rengles de l’independentisme i coneix les interioritats de la política catalana. La fem petar, com diem tradicionalment. La nostra conversa gira al voltant de la situació anímica d’allò que podem anomenar “l’independentisme del carrer”. Em reconeix que, en aquests moments, no hi ha cap possibilitat de mobilització popular que pugui canviar la dinàmica actual. És més, arribem a la conclusió que els interessos d’Espanya i els del tripartit processista, ara mateix, coincideixen. Per què?
Malgrat que molts catalans parlin sovint d’Espanya de forma despectiva quan es refereixen a la seva capacitat política, allò que és cert és que tenen gent que pensa i es molesta en conèixer la nostra psicologia col.lectiva. No són precisament les Ayusos, els Casado o els Abascal. Aquests són ninots que només fan la feina de difondre com a lloros quatre eslògans “rojigualdos”. Els qui marquen la pauta són a la tramoia.
Aquests personatges que “pensen” Espanya, conceben Catalunya només en clau de terra conquerida. Saben explotar la nostra mentalitat col·lonitzada i coneixen les debilitats de l’esclau. La seva missió consisteix a mantenir l’statu quo al preu que sigui. Sense miraments. Per això fan servir alguna cosa més que les porres de la policia el primer d’octubre del 2017, de les quals nosaltres n’hem fet un relat monotemàtic tot pensant que ens servirà d’alguna cosa. Han canviat la porra per la pastanaga i els nostres dirigents la segueixen com ases perquè els garanteix la seva seguretat i benestar personal.
Tot plegats hi guanyen. Els espanyols més, és clar. Però, al capdavall, l’objectiu de fer sortir els presos i crear la sensació que l’independentisme no és cap amenaça real esdevé l’escenari de “pau” desitjat pels uns i els altres. El discurs dels pròxims dos o tres anys, si no fem res per evitar-ho, serà el de mantenir la reivindicació de l’autodeterminació mentre es va gestionant l’autonomia per “solucionar els problemes de la gent”. Ben mirat, no hi ha gaire diferència entre això i el pujolisme. Recordem si no quan el 1989 el Parlament va aprovar la resolució sobre el dret a l’autodeterminació de Catalunya amb els vots de Convergència, Esquerra, Iniciativa (els actuals Comuns) i el CDS d’aquell tal Fernández Teixidó.
Segurament tornaran a presentar resolucions similars en aquesta legislatura. Continuarem dins el camp del simbolisme. Com que res prosperà, la cantarella continuarà essent com dolenta i antidemocràtica és Espanya. Res millor que el xantatge emocional per garantir el vot. Qui ho denunciï, serà acusat d’escalfar el sofà de casa mentre uns altres eren a la presó.
Catalunya pot entrar en una etapa de decadència política, moral i, naturalment, econòmica. No seria la primera vegada que ho fa després d’una revolta fallida. Quan perd, el català té la tendència a recloure’s a casa i dir “no hi ha res a fer”. Ens falla la fe la en les nostres possibilitats. Creiem que som un poble negat per reeixir nacionalment i pensem de forma inconscient que sempre serem espanyols. Ha de ser aquest el nostre miserable destí?
Sovint la solució la tenen més clara fora que dins. Ahir mateix parlava amb un bon amic gallec i em deia: “fins que no deixeu de plorar i substituïu als que han fracassat per uns altres que estiguin disposats a jugar-se-la de debò per Catalunya, no fareu res”. Li farem cas o continuarem amb els planys del vençut?
