El retorn de l’heroi és sempre una esperança encesa per als que esperen. El cristianisme, una de les arrels de la nostra cultura, es basa en l’esperança d’una segona vinguda. Els que esperen, esperen la salvació.
La possible tornada de l’MHP Puigdemont no es presenta amb aquests tons escatològics, encara que alguns mitjans espanyols augurin un futur apocalíptic. El pròfug torna vincitore mentre el país pateix una humiliació perquè el president Sánchez pugui fer com que governa. Puigdemont passejant-se per la Rambla a la vista d’uns jutges patriotes emmordassats per un Parlament en mans de l’anti-espanya.
No cal fer gaire cas al tremendisme carpetovetònic, encara que no convé res perdre’l de vista perquè, malgrat que ximple, és perillós. Suposo que, a més del corresponent novenari a la Mare de Déu dels Desemparats, ja s’haurà aixecat banderí d’enganxament per formar una legió de fills de Santiago que vingui a rescatar Catalunya del maligne.
Una altra cosa és l’impacte que el retorn del president pot causar a la seva pàtria on, com bé sap ell, les coses no només no són com semblen sinó també com no semblen. Un lloc on els discursos polítics solen ser renyides competicions entre la hipocresia cínica i el cinisme hipòcrita; on s’aplaudeix la presència de qui s’ha volgut sacrificar; on es lamenta la sort de qui s’ha denunciat. Estudieu-vos la calculada convocatòria d’eleccions per evitar que es pugui presentar el president Puigdemont i pugui fer-ho només el president Aragonès tot sol. Com Putin.
Junts reclama la presència del president l’endemà d’entrar en vigor l’amnistia i el secretari general, Jordi Turull, convertit en un Sant Joan, anuncia l’arribada d’aquell en què el déu de la independència té posades totes les complaences. Tant ímpetu probablement respon a l’esperança que la presència de l’MHP i el seu lideratge innegable contribuirà a reunificar Junts. Doncs estaria bo que el president no obtingués èxit amb el seu recordatori permanent de la unitat ni tan sols al seu propi partit. Queda per veure si, un cop de cos i ànima present al país, té la mateixa determinació de confrontació que a l’estranger. De com surti aquesta barreja dependrà que la candidatura de Junts a les eleccions del 2025 perdi més vots o no. O els guanyi.
L’impacte més gran de la vinguda el registra ERC, un terratrèmol que trenca l’escala Richter. Encara que els republicans diguin considerar un èxit la tornada de Puigdemont i, com tenen per costum, s’ho atribueixin, la veritat és que planteja un futur immediat amenaçador per a l’evident intent d’ERC de revalidar el seu govern escanyolit. Les falles valencianes han fet dels presidents Sánchez i Puigdemont els herois d’aquesta edició. És una visió folklòrica del que sostinc, que aquesta legislatura és el combat singular dels dos presidents. Al seu costat, Aragonès no hi pinta res.
Algú assenyat als trucs de la comunicació suggeriria als republicans la conveniència de canviar el cap de cartell, substituint l’MHP Aragonès pel seu president Oriol Junqueras. El primer, tot i ser l’incumbent, té un grau de desprestigi molt difícil de remeiar, però el segon està inhabilitat. El bescanvi, doncs, no sembla possible. Les jeux sont faits.
És clar que Junts haurà de fer campanya electoral i tot dependrà de la manera com es realitzi o, més ben dit, de la manera com Puigdemont l’encari si, com volen al seu partit, per fi l’encapçala. Donat el caràcter comprimit de la campanya i la importància dels mitjans, entenc que és indiferent si Puigdemont és nominalment candidat a la presidència o si ho és per persona interposada, per un caretaker, com va ser ara Aragonès respecte a Junqueras.
El que és decisiu és com farà Puigdemont la campanya, si com a dirigent d’un dels partits en marxa o com a líder carismàtic de l’independentisme de veritat, el que planteja la unilateralitat i la confrontació. Encapçalant un moviment de país que faci la reivindicació de l’independentisme del carrer. Per calibrar la possibilitat d’aquest gir, caldrà veure les llistes que presenti i, si no tenen ciutadans independents, sinó militants del partit, és probable que pugi l’abstenció.
