Com a Madrid, les coses com són, solem no assabentar-nos de res del que ocorre en les profunditats de la vida política catalana, em sembla gairebé lògic, per miop, l’escàs espai prestat pels mitjans de la capital al retorn a Catalunya de Marta Rovira i altres encausats en el procés. La secretària general d’Esquerra Republicana de Catalunya té a les seves mans, encara que sembli excessiu dir-ho, la possibilitat que Salvador Illa sigui o no investit com a president de la Generalitat i potser, de carambola, la possibilitat que Pedro Sánchez avanci les eleccions generals o no. La meva aposta, perquè no digui vostè que l’escamotejo, és…
La meva aposta, arriscada i susceptible, clar, que d’aquí a poques setmanes vostè em digui ‘et vas equivocar, foraster’, és que Illa acabarà, a empentes i rodolons, i cedint la Moncloa el que calgui, o arribant fins al límit de què calgui, sent investit president de la Generalitat amb els vots, a la força, d’ERC i l’aquiescència voluntària dels Comuns. No veig una altra sortida.
Puigdemont té numèricament impossible ser investit, fins i tot comptant amb els vots d’Esquerra, i una repetició de les eleccions el 18 d’octubre no portaria a resultats molt diferents dels actuals de bloqueig: a qui aprofita una repetició electoral a Catalunya? A Junts? Clar que no: podria ocórrer fins i tot que empitjorés els resultats obtinguts al maig. A ERC? Podria arribar-se, fins i tot, a una virtual desaparició d’aquest partit, que ja ha collit molt sonores galtades en les urnes. Al PSC? Perquè tampoc, perquè el mal pas seguiria: necessitaria novament a ERC i als Comuns per a investir a Illa, perquè sembla gairebé impossible un gir decisiu en les urnes. A Pedro Sánchez? Doncs clar que tampoc: per a què anava a voler més del mateix que ja té?
… I llavors, ve Marta Rovira a posar ordre (o desordre) en les seves files. La secretària d’ERC sap perfectament que una associació amb Junts, per molt que Puigdemont cridi als independentistes de sobte en Waterloo, seguirà sense aconseguir resultats tangibles. Mentre que prosseguir les negociacions amb el PSC (és a dir, amb la Moncloa) pot donar fruits tangibles en el finançament autonòmic i en altres diversos camps encara per determinar (no, no el referèndum, que és una línia vermella per complet impossible de traspassar per a Sánchez, crec).
Clar és que la gran pregunta, formulada almenys des d’aquest Madrid on ja dic que no entenem de la missa la meitat dels tripijocs catalans (clar que tampoc s’entén molt bé la política que es practica en la resta d’Espanya, però aquest és un altre cantar) és: ve realment Marta Rovira, en el seu esbombat enfrontament amb algú tan significatiu com Oriol Junqueras, a posar ordre? I si el posa, quin ordre? I si no ho posa, què?
Sé que això que diré potser em guanya més enemics que amics en aquest espai periodístic, però, personalment, i escrivint, com escric, des de Madrid, preferiria l’‘estabilitat Illa’ bastant abans que la ‘incògnita Puigdemont’, de la qual molt poc o, en realitat, res, o potser massa, sé. No veig, ara mateix, una altra solució millor per a l’estabilitat en una terra que m’és tan volguda com Catalunya. I no, no és una provocació: de bo de bo veu vostè, benvolgut lector, una sortida més viable? Suposo que sí, clar, i m’encantaria poder algun dia debatre’l amb vostè.
Perquè molt de tot això depèn de la dona que retorna, amb els seus companys de fatigues, de Suïssa per a passar a fer-se efectivament càrrec de les regnes d’una ERC desorientada, derrotada, vacil·lant i que depèn d’una militància diuen que desmoralitzada a l’hora de prendre les seves decisions definitives. Són moltes les ofertes que aterren sobre la taula de Rovira: la inclinaran cap a un costat o un altre?
Mentrestant, a Madrid han canviat molt les coses. La instrucció de Manuel García Castelló, que pretenia fer incórrer al procés en un delicte de terrorisme, ha caigut pels sòls, com molts esperàvem –ho vaig escriure aquí fa mesos: Puigdemont no és un terrorista–. I ara m’atreveixo a escriure que Puigdemont tampoc és un còmplice de Moscou per a separar a Catalunya d’Espanya, una acusació ‘d’alta traïció’ ridícula alimentada per un altre d’aquests jutges que han decidit anar més enllà de la lògica i més ençà de les seves pròpies ideologies en les seves instruccions. Doncs clar que Puigdemont, molt legítimament, vol la secessió, amb la qual, personalment, per a res estic d’acord –i això no preciso ni tan sols apuntar-ho–: d’aquí a la conspiració en pla ‘que venen els russos’ hi ha un tram.
Personalment, qüestiono l’amnistia tal com s’ha donat, entre altres coses perquè s’ha convertit en un caos jurídic els efectes del qual poden tenir un pèssim recorregut. No, no m’agrada l’amnistia així, però sí que crec en les bondats d’haver atorgat un altre tipus d’amnistia, menys potinera, menys tramposa en el legal, i més executiva en els efectes. El que ara tenim, o en realitat no tenim, ens ho hem guanyat a pols: ho hem fet tot malament, per potiners. Així que el garbull, un més –el principal– dels molts garbulls que suporta la surrealista política espanyola, segueix, amenaçant de donar-nos les vacances estiuenques. Torna, Marta Rovira, que et perdonem, a l’espera que prenguis la decisió més assenyada i coherent, que ni tan sols serà la mateixa per a tots, segons qui i des de quin prisma la consideri.
Però, això sí, Rovira ha de saber que el seu retorn serà l’últim que es produirà enmig de la calma. Perquè qui continua tenint la bomba atòmica amb la qual pot dinamitar-ho tot és el mateix: Carles Puigdemont. Per què i si decideix, per casualitat, tornar? Què pot ocórrer? Això ningú, ni Puigdemont, crec, ho sap. Encara. La solució, crec, a l’agost. Quin estiuet.
