És molt raonable que els partits independentistes amb representació a Madrid demanin un informe sobre l’Operació Catalunya després d’haver-se fet evident que l’exministre d’Interior Jorge Fernández Díaz va mentir descaradament davant la comissió parlamentària en negar les seves reunions amb l’excomissari José Manuel Villarejo, negant també que fos responsable de la creació de l’esmentada Operació i negant de nou que mogués els fils de l’anomenada policia patriòtica contra Catalunya. L’informe és exigible i s’entén que els tres partits catalans el demanin. Una altra cosa és que s’arribi a materialitzar mai. Jo, personalment, no hi crec gens, en el progrés d’aquesta demanda.
Penso que només algú molt ingenu, o molt càndid, o que visqui a anys llum de la realitat del marc geopolític en què ens movem pot confiar que l’Estat espanyol farà justícia, que tot el pes de la llei caurà sobre Jorge Fernández Díaz i que, captiu i desarmat, serà conduït a la presó. M’ho creuria si visquéssim en un Estat democràtic, com ara el Regne Unit o Canadà. Però el nostre marc es diu Espanya i tant Europa com les Nacions Unides i Amnistia Internacional ja han posat reiteradament en evidència les línies vermelles dels drets humans que aquest Estat ha travessat contra Catalunya. I què ha fet Espanya? Doncs fer com si sentís ploure.
Només cal veure tot el procés relatiu als presos i als exiliats polítics i el desvergonyiment amb què l’Estat es fa l’orni en el cas del Catalangate, fins a l’extrem de voler fer passar per víctima Pedro Sánchez (!). Operació rodona, aquesta: els tres màxims responsables de l’espionatge a l’Estat espanyol, Pedro Sánchez, Fernando Grande-Marlaska i Margarita Robles, president del Gobierno, ministre d’Interior, i ministra de Defensa, respectivament, no sols no donen cap explicació, sinó que es presenten com a víctimes. Com a víctimes! Destitueixen Paz Esteban, directora del CNI, per fer passar l’enrenou, i fan que les víctimes reals de l’espionatge quedin a l’ombra absolutament ignorades. En altres paraules: tot d’una, les seixanta-cinc víctimes catalanes s’esvaeixen i són substituïdes pels espanyols Sánchez, Marlaska i Robles. El botxí convertit en víctima. “Com no se’m va acudir a mi alguna cosa semblant quan es va destapar el cas del GAL?”, deu pensar Felipe González.
He perdut el compte de les vegades que he escrit que tot intent de raonar amb Espanya el dret de Catalunya a decidir el seu futur és una pèrdua de temps i una despesa inútil d’energia que ens allunya de la llibertat. Sense que un poder superior internacional l’hi obligui, Espanya mai de la vida s’asseurà a negociar l’exercici de la llibertat de Catalunya. Mai! Miri el lector què dic: ni encara que volgués! No pot, perquè la sola idea de permetre la llibertat de Catalunya ja es viu a Espanya com un suïcidi nacional. I, francament, Espanya té moltes dèries malaltisses, però la de dinamitar-se, no. La llibertat de Catalunya només arribarà quan Catalunya l’exerceixi amb totes les conseqüències i en solitud. Cap Estat no ens farà la feina que nosaltres no som capaços de fer. Cap ni un. El suport només ens arribarà quan hàgim fet el pas i estiguem rebent la consegüent pluja espanyola de cops. Aleshores, sí. Però abans no ho faran mai. Per què ho haurien de fer, veient, com veuen, que entomem ben submisos totes les bufetades que rebem?
Ja sé que hi ha gent que es nega a veure la realitat, però això no farà que aquesta canviï. Espanya no té solució. No en té. Deixem de cercar-la del dret i del revés, perquè no la té. És com és i, per molta cirurgia plàstica que hi apliquem, no experimentarà mai cap mutació de la mateixa manera que un mamut no pot convertir-se en un cigne. Tots els poders espanyols són una mateixa cosa, i aquesta cosa està tan amarada de felipisme (V) i de franquisme que odia tota idea de Catalunya que no sigui la d’una col·lectivitat captiva, sotmesa, explotada i conformada. Si ni tan sols han demanat perdó per l’assassinat del president Companys, si fins i tot han tirat terra al damunt del cas Puig Antich, si encara continuen protegint sense escrúpols un exdirigent feixista amb les mans tacades de sang com Rodolfo Martín Villa! Què no faran per posar-nos el dogal al coll?
Aquest fanatisme religiós anomenat ‘unidad de España’ ho justifica tot. Tot! A Espanya tant li fa el que digui la justícia internacional, tant li fa caure en picat en el rànquing dels estats democràtics, tant li fa ser la riota dels tribunals europeus… La seva religió ho justifica tot. Només cal parar atenció en el discurs de dos dels elements clau d’aquest engranatge, com són Fernández Díaz i José Manuel Villarejo, o d’hipòcrites com Pedro Sánchez, per entendre la mentalitat i el fervor religiós amb què actuen. Està escrit i resumit en lletres de motlle a totes les casernes de la Guàrdia Civil: ‘Todo por la patria’. Encara no hem entès el missatge, catalans? De debò que encara no hem entès què significa la paraula ‘todo’ i fins a on estan disposats a arribar? ‘Todo’, vol dir tot, oi? Doncs això: tot. ‘Todo’.
15 
7 
