La conversa més freqüent en els cenacles i tertúlies madrilenyes gira sempre entorn de la pervivència política de Pedro Sánchez: sobreviurà a les declaracions del”empresari’ Aldama davant el tribunal? Sí, perquè, en el fons, el comissionista corrupte res ha provat: de les seves acusacions no pot deduir-se, sense embuts, cap matèria penal contra el president. Cap dada concloent més enllà de les sospites, reconeixen fins i tot els més pertinaços ‘antisanchistas’.
I, una vegada solucionada –almenys fins ara, clar, com a l’espera d’alguna cosa més del que fins al moment n’hi ha– la qüestió de la corrupció, sobreviurà electoralment el PSOE? La pregunta té una enorme actualitat ara, quan comença la campanya electoral a Andalusia. Una comunitat que forçosament ha de controlar la formació que pretengui governar a Espanya. I a Andalusia em remeto als sondejos que apareixeran en els mitjans aquest diumenge, el PSOE s’estavella, sí. Però no fins a la catàstrofe total que se li pronosticava amb el desgast de la governació, els esclats de corrupció i la –sense dubte– mala candidata triada per Sánchez, fins ara la seva ‘número dos’.
I si la patacada electoral andalusa, després dels cops d’Extremadura, l’Aragó i Castella i Lleó, no és, com asseguren els monclovitas, tan intens com es pensava fa uns mesos, es deu exclusivament, segons diuen els analistes presidencials, a la reeixida estratègia de Sánchez, posicionant-se com l’‘enemic públic número u’ de Donald Trump i dels afanys guerrers del duo Trump-Netanyahu. A Sánchez cal reconèixer-li que, en aquest terreny on tant es juga, ho està fent bé. Jo mateix he escoltat els elogis que li dirigien uns quants col·legues de diversos països europeus reunits a París, o els d’un grup de periodistes llatinoamericans al Panamà.
No hi ha dubte que aquesta posició en qüestions internacions té un cert reflex benèfic en el panorama nacional; jo diria que, amb tots els seus embolics, amb els seus pèssims candidats autonòmics, amb l’assetjament derivat de la corrupció dels seus dos consecutius secretaris generals, els socialistes perden enfront d’un hipotètic futur acord –que aquesta és una altra– entre el PP i Vox per a unes eleccions generals. Però no perden per la golejada que seria esperable després de gairebé vuit anys governant les legislatures més atípiques, tempestuoses i irregulars que algú podria haver-se imaginat. Salven els mobles.
El que ocorre és que Pedro Sánchez és el pitjor enemic de Pedro Sánchez. El president, acorralat en la seva minoria parlamentària, amb Junts jurant que mai tornarà a donar-li suport en una proposta legislativa, amb els col·ligats de Sumar en una certa desbandada, es permet el luxe fatxenda de proclamar que, no sols es presentarà a la reelecció en 2027, sinó que també la guanyarà i que, no content amb això, es presentarà encara a les pròximes eleccions, pensem que el 2031. Més propi de Bielorússia, de l’hongarès Orbán, que fins ara ostentava el rècord de longevitat en el poder europeu.
Clar, l’arrencada de Sánchez és una bravata difícil de sostenir –a ell, la versemblança del que diu no sembla importar-li molt–, especialment en un món boig que ningú sap per on es dirigirà, no ja l’any que ve, sinó la setmana pròxima. Sánchez gaudeix desconcertant a la ja prou desconcertada oposició del PP (amb Feijóo ni se saluda). I clar, despistant a la premsa, que difícilment pot elaborar una prospectiva reeixida sobre el que passarà en els mesos esdevenidors. Jo confesso que m’he equivocat moltes vegades pronosticant la caiguda de Sánchez o que es veuria forçat a convocar eleccions anticipades. Ara tendeixo a pensar que tenim Pedro Sánchez per a estona. Agradi o no agradi, s’ajusti o no a les lleis de la puresa democràtica que prescriu la limitació dels mandats.
En aquest sentit, Sánchez està ja fora de control: es creu el rei del mambo. I tal vegada, fins i tot potser d’alguna manera ho és.
- CA
