El resultat de les eleccions gallegues ha produït un petit i discret terrabastall a les relacions SUMAR-Compromís. Els aparells del partit pretenen tancar un acord per a les eleccions europees accelerant els ritmes d’esquena a una militància cada cop més descontenta i abans que l’anàlisi de les xifres faci evident la inviabilitat del projecte de Yolanda Díaz. Des de Catalunya, el conflicte s’entén com una disputa entre el sector d’esquerres del partit i la base nacionalista, però el ben cert és que tant la dissidència com el desig per fusionar-se amb SUMAR són transversals, perquè responen a incentius diversos.
Per als jovenets, la confluència és extraordinàriament atractiva. En primer lloc, es tracta d’una organització recent on hi ha moltes oportunitats per escalar perquè les jerarquies no s’han consolidat. Hi ha mobilitat ascendent i les traïcions són ben remunerades per Ernest Urtasun, gran expert en la matèria. Per altra part, l’atenció mediàtica que reben és mel de romer per al seu narcisisme: els periodistes et fan més cas quan parles des de Madrid i defenses els interessos de tots des de la capital. Surts més per la tele i et sents més important, malgrat que políticament t’estiguis condemnant a la irrellevància. Tanmateix, tots els càrrecs interns saben que aquesta experiència acumulada fent contactes i sortint als mitjans es pot reutilitzar per iniciar una carrera com a tertulià en algun mitjà. Si fracassa la jugada partidista, anar amb SUMAR dona més oportunitats per reciclar-se professionalment. Es tracta, per sobre de tot, de figurar.
Al contrari, per als més veterans la reconversió és difícil. A les estructures ja s’han fet un lloc, tenen un capital personal ferm i un pes que es desdibuixaria en cas d’integrar-se o fusionar-se amb un altre partit. Tot i això, l’actual relació de diàleg entre les dues forces els convé, perquè ells són els que dialoguen i això els permet mantenir un major control sobre la mateixa organització. Amb l’excusa de la unitat per tenir una posició de força amb els interlocutors externs, els corrents crítics veuen limitat el seu espai de joc i els lideratges tradicionals es perpetuen. El perill, com ja s’ha comentat adés, és que els teus joves conspiren per substituir-te amb l’objectiu de liderar la confluència. És una història vella i coneguda a la història de molts partits i, sense cap mena de dubte, és el pla Urtasun per a Compromís.
Per aquesta raó, l’oposició a la confluència, més que respondre a un anhel nacional valencià, té un fort component democràtic o comunitarista. És una reacció de les persones que volen tenir una organització arrelada al territori, on els militants puguin encara controlar el partit i els seus lideratges. Un desig d’estructurar-se de baix cap a dalt i no de dalt a baix. De negar-se a acceptar un model de funcionament tecnocràtic on una elit endogàmica monopolitzi les estructures de partit en virtut d’un fals sistema meritocràtic que garanteix la selecció dels millors de sempre. És a dir, aturar la repetició de la fórmula de l’èxit d’Iniciativa per Catalunya-Els Verds.
De fet, ens trobem a un xoc de dues concepcions d’entendre l’esquerra i la política: una visió universalista on unes elits tecnocràtiques dirigeixen les masses per modernitzar la societat, pròpia del socialisme i el comunisme, i una altra concepció comunitarista o populista on el poble escull líders per la seva proximitat i confiança, perquè són com ells, parlen com ells i són del seu poble. A un àmbit territorialment petit com Galícia, el País Basc, Catalunya o el País Valencià és encara possible articular organitzacions polítiques democràtiques, on la població tingui un contacte directe amb els seus representants i els pugui fiscalitzar. És la tesi que les democràcies sols poden funcionar als països petits.
La proposta d’articular les esquerres a nivells globals, sigui Europa o Espanya, ens porta a quadres d’experts que, en nom del progrés, decideixen per tots, quan el problema és que aquests experts estan desacreditats i la societat europea cansada de no comprendre quines decisions es prenen, on es prenen i qui les pren, D’aquest esgotament l’extrema dreta ha sabut aprofitar-se’n amb un discurs nacionalista antiglobalització replet de xenofòbia. Tanmateix, la resposta de l’esquerra glamurosa són més sermons sobre les virtuts del cosmopolitisme i la necessitat de millors organismes internacionals per afrontar els reptes mundials.
Entre el nacionalisme estatalista i reaccionari i l’universalisme progressista, la clau de l’èxit per cohesionar comunitats democràtiques és el localisme ben entès. Construir de baix a dalt, partir del món que coneguem i treballar per deixar un llegat d’arrels per als qui vindran. La promesa de la globalització ha mort: la humanitat no vol emigrar a Nova York o Londres per a tindre una vida d’ensomni. La gent vol viure i morir prop dels seus i volen votar polítics que lluiten per garantir aquest futur.
