No són, ni de lluny, tan refinats i eficaços com en els temps d’Iván Redondo, però a Moncloa saben construir un relat. Que funcioni o no, ja ho anirem veient. De moment, en tenen un, sobre Catalunya, de perfil baix, de vol rasant, que va fent forat.
Més o menys, és aquest… Nens i nenes, us parlen els adults de Madrid, que ara mateix “okupem” el poder, mentre esperem que els fatxes ens facin fora i ens veiem obligats a pactar amb ells per tal de salvar Espanya. Sí, nens i nenes, us vam dir que muntaríem una taula de diàleg, però les coses van canviant, ja se sap… Us podíeu imaginar que Putin envairia Ucraïna? No, oi? Us podíeu imaginar la pasta que pagaríeu per la llum, el gas o la benzina? I la pandèmia, l’havíeu previst? No, oi?
Doncs nosaltres tampoc. Vam començar amb una taula de diàleg, quan pensàvem que podia funcionar a Catalunya, sense emprenyar més del compte els patriotes espanyols… Crèiem aleshores que encara podríeu plantejar alguna mena de torcebraç a l’Estat triomfant (el del 155, no ho oblideu), però ja ens hem adonat de quina és la vostra força. Zero? Una mica més o menys de zero? Qüestió de matís, oi?
De manera que la “taula de diàleg” l’hem anat reconvertint en una “taula dels acords”, que només es reunirà quan estigueu d’acord amb nosaltres. És a dir, quan us rendiu i com a molt demaneu que us fem el favor de salvar-vos el cul davant dels vostres.
Per cert, aquests “vostres”… Us donen les culpes de tot, però és evident que no estan tampoc per fer revolucions, independències ni mandangues. Que sí, que us posen a parir, però en el fons vosaltres sou un servei públic essencial: us toca fer el paper dels venuts, dels covards, i aguantar tota mena d’insults, però sabeu molt bé, igual que ho sabem a Madrid, que la Catalunya indepe prefereix fer manis i coses simbòliques. Que no aguanta la repressió i que en realitat no està disposada a lluitar per la independència. No us n’oblideu: us hem pres les mides. Totes.
I ens és ben bé igual que torni Puigdemont com que torni Jesucrist. Això no canviarà res, il·lusos, si és que passa… De veritat, us podeu creure que això pot passar, que permetrem el retorn de Puigdemont, si no es rendeix, digui Europa el que vulgui?
De manera que el portaveu del PSOE i el ministre Iceta es queden ben a gust dient que ja no hi ha conflicte, que les coses s’han calmat i que la taula de diàleg només es reunirà quan hi hagi algun acord. I si no us agrada això, que segurament no massa, tranquils, que ja en parlareu d’aquí a poc temps amb el “govern de salvació nacional” que organitzaran el PSOE i el PP, amb Vox camuflat d’alguna manera.
Aquest és el relat de Sánchez, que ben aviat serà el relat de Feijóo, tutelat pel brillantíssim monarca Felipe VI i els seus “mariachis” del Madrid econòmic, mediàtic i polític.
Vaja, dit d’una altra manera: aquesta etapa s’ha acabat. I si Putin llança una bomba atòmica a Europa, cosa gens descartable, ves tu i digues que una Catalunya independent pot contribuir a consolidar el front de guerra…
No val la pena dedicar ni dos segons a parlar de la famosíssima taula, perquè senzillament no existeix ni existirà. O és que encara no ens n’hem adonat?
El que toca, ara, és continuar aguantant, i encara gràcies. Salvar algunes coses del naufragi. Donar pas a noves generacions, els Zelenskis del futur, si el país està prou madur per jugar-se-la i pagar el preu… Si no, no val la pena. Millor oblidar les taules, les cadires i els culs que ja formen part de les taules i cadires del passat.
Si hi hagués alguna cosa a negociar, amb algú que hi estigués disposat, amb algunes coses a bescanviar, tindríem taula, en comptes d’una bústia de suggeriments. I la taula, ens diguin el que ens diguin, senzillament no existeix. Podem no rendir-nos i ja veurem on porta això, però ignorar la realitat és política per a infants… en un món que de sobte resulta que només és per a adults.
57
4
