Fa pocs mesos, l’escriptor gironí, resident a Noruega, Josep Sala i Cullell, publicava un interessant llibre, Generació tap, en què atribuïa bona part de l’absència d’oportunitats dels més joves en base a l’existència d’una generació de boomers que, havent aprofitat les oportunitats de circumstàncies històriques afortunades, havien omplert els espais estratègics d’un país petit a tots els nivells: laborals, acadèmics, empresarials, culturals, immobiliaris. Unes circumstàncies excepcionals i irrepetibles que combinaven creixement econòmic, sortida del franquisme, internacionalització i apertura del país, i tot un seguit de processos històrics, acompanyat d’una explosió demogràfica (ostensible entre els nascuts entre 1960 i 1970), que havien permès millorar ostensiblement respecte als seus pares, fills de la postguerra en un país miserable.
Els arguments del llibre, que, a més va posseir la virtut d’inspirar interessants debats, continuaven amb el fet que la següent generació, la dels seus fills, trobaven que tots aquests espais d’oportunitat s’havien esvaït. Això vol dir la desaparició de les bones feines, els espais de poder en les diferents organitzacions -partits, sindicats, entitats,… mentre apareixien molt especialment, unes greus dificultats a l’hora de trobar sostre, amb una especulació immobiliària que fa retòric el dret constitucional a l’habitatge digne.
La tesi no és original, ni exclusiva del nostre país, ni tampoc dels nostres temps. Cada generació té la necessitat imperiosa de matar nietzsheanament els seus pares. I, si bé, els arguments i la descripció de les circumstàncies desiguals de cada grup d’edat estan ben documentades, es parteix d’una premissa esbiaixada. Tot parafrasejant la frase inicial de Tolstoi a Anna Kareninna, tota generació feliç s’assembla, les generacions infelices ho són cadascuna a la seva manera.
Qualsevol persona de 50-60 anys, els boomers –qui això escriu, s’hi inclou–, difícilment s’identificarà amb el relat. Les dificultats de caràcter personal, professional, fins i tot d’habitatge, van ser extremadament dures, també, per a nosaltres. Des de les difícils relacions amb uns pares que, majoritàriament, a nivell polític, cultural, de referents,… semblaven, més que d’altres temps, d’una altra galàxia, fins a una desocupació que, a tall d’exemple, el 1985, quan servidor de vostès tenia 20 anys, era d’un 21,4% a l’estat, i un 44% entre els menors de 24 anys, (nou anys més tard, amb la depressió post-92, es va enfilar al 24% i 44% respectivament) amb una important economia submergida, salaris miserables, i la incipient mostra de thatcherisme a còpia de l’inici de la contractació temporal (el 1988 hi va haver una massiva vaga general en contra del Plan de Empleo Juvenil del PSOE que convertia la temporalitat en norma), les perspectives no eren precisament optimistes.
La diferència és que, pràcticament no existien prestacions, i resultava molt habitual que molts aturats, sense res que aportar, es dediquessin a delinquir –els atracaments amb violència, igual que l’heroïna, eren més que habituals a la Barcelona dels quinquis–. Qui tingui certa memòria, recordarà que el 1981 un grup d’aturats desesperats va segrestar Quini, el principal davanter del Barça. De la mateixa manera, el mateix 1985 el ministre Miguel Boyer va fer una llei que posava fi al preu controlat dels lloguers, cosa que va implicar una primera onada d’especulació immobiliària i un encariment abusiu dels preus, que sobretot van alimentar uns bancs. La majoria de la generació dels nostres pares que vivien de lloguer protegit, van haver de córrer a hipotecar-se, i la nostra generació va començar a tenir uns problemes terribles per emancipar-se.
Podríem seguir. La nostra generació es va trobar amb una demografia que es desbordava amb uns serveis públics més que esquifits. Ràtios de quaranta alumnes a primària eren habituals, com també quedar-se sense plaça a l’institut, o experimentar unes taxes de fracàs escolar (a 14 anys) que, a finals dels anys setanta podien enfilar-se al 40%. De fet, estudiar tenia un component de darwinisme social, i que mostrava un gran endarreriment respecte l’Europa occidental. A tall d’exemple, quan servidor de vostès va entrar a la universitat (1984), i segons un estudi de l’Observatori del Sistema Universitari, el percentatge de joves entre 18 i 24 anys que estaven matriculats en FP superior, una diplomatura o una llicenciatura universitària amb prou feina arribava al 20% mentre que ara ultrapassa el 45% (passa del 50% entre els autòctons i no arriba al 15% entre les segones generacions de migrants). La major part de la gent no arribava a la universitat, perquè, simplement, eren pobres, com existeix una evident correlació avui entre pobresa i abandonament escolar prematur.
Això, evidentment es traduïa en un major nombre d’oportunitats professionals per a l’escàs –un de cada cinc– nombre de persones amb estudis superiors. Sovint s’oblida, per contra, que del contingent de persones que avui tenen entre 50 i 60 anys la majoria ha tingut sous baixos, condicions precàries, períodes d’atur i escasses o nul·les oportunitats. De fet, resulta colpidor veure com aquesta generació de boomers està patint assetjament immobiliari o un atur sense possibilitats pràcticament de reenganxar-se a un mercat laboral que manté irracionals prejudicis contra persones madures. I precisament, l’allargament de l’edat de jubilació, tenint en compte aquest fenomen d’atur d’eterna durada, serveix per abaixar l’import d’uns pensionistes que acaben rebent unes prestacions miserables.
Contràriament al que explica Sala i Cullell, no ha existit un tap generacional, sinó un tap social. Amb un país disfuncional (i parlo de Catalunya), en què el capital social resulta més determinant que el capital educatiu, aquest no és país per a vells, ni per a joves, ni per a pràcticament ningú que no hagi heretat patrimoni i privilegis. La millor manera de tenir una bona feina és ser fill de l’amo. La millor manera d’escalar en l’escalafó acadèmic, és disposar de padrins o sotmetre’s a anys de feudalisme universitari, al voltant de l’establishment acadèmic. La millor manera de tenir un habitatge, és heretar-lo. La millor manera de viure amb un bon nivell de vida, és no dependre d’un salari, sinó de rendes especulatives, guanys empresarials o de l’explotació d’uns treballadors pèssimament pagats.
Certament, la generació millenial ho té fotut, com ho ha tingut fotut cada generació que no forma part de les elits, en un país caracteritzat per les dificultats d’ascens social. Potser sí que hi ha un plus de dificultats perquè, en un país en eterna crisi, hem passat de 6,1 milions d’habitants el 2000 a 7,7 milions el 2021, amb una arribada massiva d’immigrants, que, efectivament, han posat molta pressió sobre el mercat laboral –especialment entre els nínxols més modestos– i que, precisament, com que competien amb la majoria de població autòctona sense estudis superiors, ha propiciat que els nascuts a partir de 1990 hagin millorat la seva formació (el 45-50% del que parlaven abans) per a una economia mancada de modernitat, i amb unes oportunitats laborals que tenen el llast d’una classe empresarial mediocre, especulativa, ploramiques i d’escassa ambició. El resultat: els bons estudiants i professionals que no tenen familiars o amics que els puguin col·locar, marxen a fora, mentre que altres, es moren de fàstic en la subocupació i en un mercat de treball de salaris baixos, contractació temporal i on el totxo representa una arma d’extorsió dels propietaris immobiliaris contra la població.
No. Els boomers no en tenen cap culpa, com tampoc la tenen els millenials. No hi ha solució generacional a un problema estructural. Només hi pot haver bones oportunitats si s’aplica la màxima kropotkiniana de repartir el treball i la riquesa. Només podrem disposar de bons serveis públics si s’apugen els salaris, almenys d’acord amb el PIB (i això vol dir incrementar-los de l’ordre del 40% mentre es redueix la jornada un 20%), perquè els beneficis empresarials s’escolen massivament pels tripijocs fiscals que deixen l’erari públic com un erm. Joves i grans només podran tenir habitatge digne si es controlen els preus legalment. Només podem ser un país virtuós si ens atrevim a acabar amb la Catalunya dels privilegis derivats dels cognoms, els contactes, la segregació i totes aquelles martingales perquè uns pocs es beneficiïn, independentment de l’edat, d’un repartiment escandalós del poder. I això no té res a veure amb l’any de naixement.
