La possibilitat, més que insinuada, de repetir les eleccions ha tornat a donar ales -encara sotto voce– a la idea d’articular una llista independentista unitària. I perdó per l’oxímoron. Qui més va insistir-hi al començament del procés va ser Artur Mas. La seua oferta sempre va ser rebutjada per Oriol Junqueras i Esquerra, fins que al final la insistència d’Òmnium i l’Assemblea Nacional Catalana va forçar la candidatura Junts pel Sí a les eleccions del 2015 i va desembocar en un govern d’unitat en el qual la unitat no va ser precisament la virtut més practicada.
No n’ha quedat una bona experiència, de l’intent i dels resultats. Més aviat, n’ha quedat un regust agre, frustrant, perquè en aquell govern, que ja no era “dels millors”, però sí que aplegava els millors noms de cada partit, cadascú mirava d’agranar cap a casa. Allò va nàixer malament i va morir encara pitjor. Els recels tribals i la competència inquieta i persistent entre republicans i convergents van permetre arribar on es va arribar durant el procés, van fer possibles la primera consulta i el referèndum, però van marcar-ne alhora les limitacions. Unes limitacions angoixoses, perquè les desconfiances mútues i contínues van culminar amb una escampada del govern patètica i suïcida després de l’aprovació del 155.
Per molt que les entitats cíviques -en aquell moment amb els seus presidents a la presó- van mirar de posar-hi vaselina i que un sanedrí designat perquè tot no petara abans d’hora va mirar de coordinar-ne els esforços i les accions, la Banda de l’Empastre de Catarroja és la Filharmònica de Berlín comparada amb el govern de Carles Puigdemont.
Com que l’home és l’únic animal capaç de caure de tos tres vegades seguides al mateix pendent i de baixada, una vegada més des de l’entorn de Junts algunes veus reclamen recuperar-ne la idea -la idea de la candidatura unitària- per evitar una nova derrota de l’independentisme en el cas que hi haja unes noves eleccions.
El problema torna a ser el de sempre. Aquestes veus de Junts fan la proposta després d’haver deixat en conill el govern de Pere Aragonès i quan ells han tornat a guanyat les eleccions i han recuperat el liderat entre les formacions independentistes. És allò de “si no us deixeu manar, només sou capaços de fer el paperina”. Òbviament, Esquerra rebutja l’ocurrència amb més contundència encara.
Davant aquesta negativa raonable i prevista, els partidaris de la llista unitària proposen que Carles Puigdemont se n’aparte i que aquesta vegada, no el cap de llista de Barcelona, sinó el candidat real a la presidència de la Generalitat, siga un independent pactat entre els dos partits. Cal recordar que, si bé Artur Mas el 2015 va acceptar no encapçalar la llista per Barcelona, que va obrir Raül Romeva -independent en aquell moment, però pròxim a Esquerra-, el candidat a la presidència de la Generalitat no va deixar de ser mai Mas.
La proposta actual, doncs, implicaria deixar de costat Carles Puigdemont. I això pot resultat ben complicat si el president a l’exili decideix finalment tornar a Catalunya i el servei de guàrdia judicial habitual en decreta la presó preventiva. Encara que no torne, és difícil de creure que Puigdemont accepte aquesta jubilació política avançada i forçada. I en tot cas, també cal esperar els resultats del congrés d’Esquerra del 30 de novembre. Perquè, si Junts acabara renunciant a la figura de Puigdemont, Esquerra hauria d’apartar també Junqueras.
L’olla ha començat a bullir i cal aclarir, en primer lloc, si hi ha repetició electoral. Si s’arriba a final de juliol -que és el termini que s’ha fixat Esquerra per aconseguir un acord per investir president de la Generalitat- i no hi ha cap possibilitat de pacte, tot podria dependre de les enquestes. Si les enquestes afavoreixen encara més Salvador Illa, sí, és possible que llavors els uns i els altres -Junts i Esquerra- es prenguen seriosament la possibilitat de confluir en una nova llista electoral. Aquesta vegada, però, haurien d’alçar al calaix les partitures de l’espectacle comicotaurí amb què han obsequiat el públic fins ara.
Un altre elements -uns elements, sí- que caldria tenir en compte és l’alta judicatura espanyola. L’instructor de la causa general contra l’independentisme -Pablo Llarena-, el president de la sala segona del Suprem -Manuel Marchena- i tota la sala apinyada, l’instructor de l’Audiència Nacional Manuel García-Castellón, el franctirador postvietnamita Joaquín Aguirre… tots ells han decidit ignorar la llei d’amnistia i vexar el poder legislatiu i l’executiu. Amb una impunitat obscena. La situació a què han abocat els colpistes de la toga -no cal que s’inquieten les casernes mentre hi siguen ells- és prou greu perquè tot l’independentisme siga capaç de travar una estratègia unitària. Debades predica el frare. Els jutges saben que els lleons es mengen les gaseles una a una. I després fan un rotet nacional.
