Un dels exercicis de retòrica política més sofistes, buits i patilleros que podem sentir és el que fan en una mesura o altra tots els partits polítics en presentar els seus pactes postelectorals com la conseqüència natural, lògica i gairebé fatal d’unes afinitats ideològiques que els justifiquen i els obliguen. Com a exercici retòric és comparable al de la nit electoral per demostrar-nos que els ha anat tan bé i que de fet han resultat tots i cadascun d’ells guanyadors, encara que no ho sembli. La justificació de qualsevol pacte postelectoral com el producte naturals de l’afinitat ideològica resulta especialment sofística perquè un mateix partit pot fer servir un argument a un lloc i exactament el contrari a un altre. Afinitats d’esquerres o de dretes, independentistes o contra l’independentisme, a favor de canviar els qui manen o a favor de mantenir-los en nom de l’estabilitat, es construeixen i es fan servir a mida de les necessitats conjunturals, de manera que cada partit pot fer-ne servir simultàniament una i la contrària. Només amb una regla universal i un denominador comú: cada partit presenta en cada lloc com a fórmula lògica, natural, legitimada per l’afinitat ideològica, aquella en la que obté una major quota de poder. Un objectiu perfectament legítim perquè la política també és això, aconseguir quotes de poder per dur a terme el teu programa. Però llavors no cal que es disfressi amb argumentacions metafísiques.
No passa només a Barcelona, però és on es veu més. Després de la victòria de Trias, les xarxes es van inundar amb gràfics que pretenien demostrar el caràcter pírric de la seva victòria comparant-ne el resultat amb la suma de les esquerres (PSC, Comuns i ERC). Una suma que es presentava com el pacte natural entre partits afins, units pel fet de ser d’esquerres. Fantàstic. Només un problema: aquesta suma dels partits d’esquerres ja hauria pogut constituir una majoria a l’Ajuntament de Barcelona fa quatre anys. Però llavors els mateixos que ara proclamen el seu caràcter natural, la força de la seva afinitat, van preferir que l’alcaldia la decidís una altra majoria, formada de Comuns, PSC i Manuel Valls. Si aquest pacte a tres és ara natural, per què no ho era fa quatre anys? Doncs senzillament perquè fa quatre anys hauria fet alcalde a Maragall i ara faria alcalde a Collboni. I aquesta és una diferència essencial. Quin és el pacte natural?
El que em fa a mi alcalde. Quin és el pacte contra natura? El que fa alcalde a un altre. Avui és natural el pacte de les esquerres perquè no hi hagi un alcalde de dretes, diuen. Fa quatre anys el pacte natural era entre els que no volien que hi hagués un alcalde independentista. I d’aquí a quatre dies, pot ser que l’afinitat de les esquerres passi a millor vida com a argument, substituïda per l’afinitat, compartida pel PP, que no és d’esquerres, de no voler un alcalde independentista. El PSC acusa Esquerra de preferir el procés al progrés. Seria –si l’argument tingués alguna substància més enllà del joc de paraules- exactament el que van fer ells fa quatre anys (preferir el procés, en aquest cas per anar-hi en contra).
No és un defecte només del PSC, tot i que els socialistes catalans –i espanyols- excel·leixen en aquesta construcció d’afinitats electives, sempre que els vagin a favor. En el món independentista, partits que –en un determinat lloc- retreuen a altres partits que no participin en un pacte independentista, que consideren natural, a la ciutat o la Diputació o el consell comarcal del costat rebutgin aquest pacte independentista i busquen un argumentari del tot diferent: canviar a qui porta massa anys manant, garantir la governabilitat, fer fronts progressistes o conservadors… I ho fan tots. Com si tots tinguessin un arsenal d’arguments i traguessin per a cada cas el que més els beneficia, com si es poguessin defensar com a concepte tots a la vegada, com si el que proclamen amb èmfasi a un lloc no quedés desmentit rotundament pel que fan en un altre…
En general, no em sembla escandalós -deixant de banda algunes excepcions extremes- cap dels pactes que es puguin fer. En política els partits no s’ajunten per amor, sinó per interès. I si s’estimen tant que no poden viure els uns sense els altres, que es casin i vagin junts a les eleccions. Si no ho fan és perquè cadascú té uns interessos i específics i una posició pròpia, que no comparteix amb cap dels altres. Personalment, em semblen especialment admirables els polítics que han pactat amb el seu enemic, sense que elm pacte fos una rendició. Rabin i Sadat, Mandela i De Klerk. Amb els amics figura que anem junts. És amb els adversaris amb qui es pacta, cadascú des de la seva posició.
Per tant, el que em desanima i em fatiga no són aquests pactes, que acaben abraçant tota mena de lògiques diferents, a partir de realitats diferents. El que em fatiga són els argumentaris metafísics, en alguns casos cínics, amb els que se’ns volen vendre. Fingir grans amors i afinitats quan et convé i negar-les quan et deixa de convenir. Defensar simultàniament en llocs diferents arguments contradictoris i incompatibles. Que facin els pactes que vulguin, els que els convinguin. Els electors ja els premiarem o castigarem quan tinguem ocasió. Però que no s’inventin arguments rocambolescos, suposades grans afinitats que són immediatament desmentides, confluències naturals que ells mateixos troben antinaturals allà on els deixen de convenir. Els partits han de tenir principis i tenen interessos. Però, per favor, que no ens venguin els interessos com si fossin principis.
17
