El president de la Generalitat valenciana només fa tuits en castellà. Abonat a les xarxes socials com una criatura potrosa, Carlos Mazón considera que aquest àmbit és, com tots els altres àmbits, una instància més d’hegemonia lingüística castellana obligada. Mazón fa com ha fet sempre en els darrers cent anys la dreta valenciana, que porta un segle -o més- mirant d’arrasar un idioma que considera un argot molest de corral. Mazón és més castellà que Quevedo, encara que ja voldria imitar-ne ni que fora la cal·ligrafia.
No sempre ha estat igual. No sempre ha estat igual amb aquesta dreta. Una part -la més conservadora dels poetes valencians del XIX- es van apuntar amb un cert entusiasme a l’onada renaixentista que s’escampava des de Catalunya. Una adhesió més o menys sincera i que ells pretenien càndidament limitada a la poesia. No a la prosa i, encara menys, portes enfora, a la política. Perquè la política valenciana des de les Corts de Cadis sempre ha volgut assemblar-se a la burgalesa. Aquest és el fet i aquesta ha estat, per a alguns, la desgràcia. I els poetes valencians “de guant” n’eren ben conscients. Ja els estava bé i ja en tenien prou. La poesia no els era una arma de res.
Però allò -la Renaixença i les seqüeles posteriors- va ser un esclafit inofensiu en les intencions i molt restringit en el temps. Malgrat algunes excepcions benemèrites -fins i tot hi havia un falangisme valencià, aquest poc benemèrit, que no escopia sobre la llengua del país-, la tendència general de la dreta autòctona ha estat la d’esborrar el seu català del mapa provincial. La d’arrasar, amb la llengua, el propi país. Les aspiracions nacionals del conservadors, reaccionaris i ultramuntans autòctons han estat sempre tan xates com les àligues de les monedes de Franco.
Va ser Joan Fuster qui va proclamar, amb seguretat i contundència, que “el País Valencià serà d’esquerres o no serà”. No debades. La convicció fusteriana -covada des de l’experiència personal- era el resultat de la constatació amarga que la dreta valenciana derivada del franquisme era tan franquista com el cavall africanista del general del Ferrol. Que no hi havia res a fer -res a fer nacionalment- amb ells. I que la renacionalització -la revalencianització- del país s’havia d’impulsar contra d’ells.
Fuster, però, s’havia criat, literàriament i lingüísticament, amb una part d’aquesta dreta -amb Xavier Casp i amb Miquel Adlert-, tan excepcional com es vulga, però dreta, i havia recorregut a una altra dreta -la bancària, que representaven Ignasi Villalonga o Joaquim Reig- per mirar de finançar molt tímidament alguns projectes editorials. Hi havia, doncs, una altra dreta valenciana, minoritària, que va acabar extingint-se o abdicant davant la majoritària. Potser sí, potser entre tots la van matar i ella sola es va esventrar.
Si Fuster va proclamar que no hi havia país si no era amb l’esquerra, es limitava a constatar una realitat cruel, però alhora en traçava els límits, en definia la sentència. Perquè el país no és necessàriament ni majoritàriament sempre d’esquerres, com s’ha patit des de la Transició. Perquè les dretes guanyen i manen. Com ara. Per cada pas renacionalitzador que és capaç de fer l’esquerra valenciana quan governa, que ja li costa, la dreta en retrocedeix tres amb decisió quan mana. I si la dreta ha de manar tant com ha manat fins ara, la màxima fusteriana ens condemna a concloure’n, senzillament, amargament, que no hi haurà país.
La darrera constatació d’aquesta agra realitat és l’actual govern valencià. El Partit Popular i Vox -ni que siga des d’extramurs- han retrocedit nacionalment deu anys en sis mesos. Almenys en les intencions. O hi han avançat. Cap al nacionalisme del doctor Albiñana. Els dos partits acaben d’aprovar a les Corts la llei 1/2024, que pretén “garantir la llibertat educativa quant a l’elecció de la llengua”. L’eufemisme -i la trampa- és obvi i descarnat. Aquesta llei deroga l’anterior en el mateix àmbit -que va aprovar la majoria parlamentària d’esquerres i que ja va resultar una badada increïble- perquè aquella “discrimina el castellà com a llengua oficial”. El cinisme i la mala llet són les columnes d’Hèrcules d’aquesta gentola. Les gallines discriminen la rabosa perquè cloquegen.
Tot l’articulat de la norma només té un objectiu: impedir o dificultar la presència del català a les aules com a llengua útil. Només és això. Apel·lar a la “lliure elecció” dels pares des del govern actual pretén facilitar-los que es decanten pel castellà. Com es gestiona “la lliure elecció” si no és a favor des que ho tenen tot a favor? Com es facilita aquesta “lliure elecció” si l’administrador de la voluntat no la vol ni electa ni lliure? Els eufemismes emprats ofenen la intel·ligència d’un àcar.
La llei d’extinció educativa del valencià inclou un article més feridor encara, que sacralitza l’obsequi del nivell C1 -un nivell alt i que és que es demana per a impartir classes o com a requisit lingüístic en les oposicions- a tots els alumnes que hagen tret una mitjana de set en l’assignatura de valencià des del 2009 en els dos cursos de batxillerat. Encara que ara ni se’n recorden o que no siguen capaços ni de dir pruna sense fer botiges.
Això vol dir que podrà fer-ne classes -o fins i tot fer classes en valencià o atendre el públic com a treballador públic reconegut- un indocumentat que no en tinga ni idea, saltant-se la Junta Qualificadora i la Universitat. I que també a Catalunya, on se’n reconeix l’homologació, podrà ser admès com a professor, amb el nivell satisfactori de català, el gaiter de l’Astorga. Ull amb els principatins indiferents, perquè, com la mata de joc, si n’estires una tija solta, pots arrancar-la sencera. La decisió és més que una burla. És un acte de sabotatge lingüístic. De cirurgia precisa i malvada. Salfumant pervers. El govern de Carlos Mazón no s’atreviria a perpetrar una decisió semblant que afectara a qualsevol altre idioma que no considere algaravia. Com que ha estat perpetrada per animals de séquia, la llei hauria de ser recorreguda, no davant el Tribunal Constitucional, sinó al de les Aigües.
Per celebrar la defunció oficial del català, el president de la Generalitat va amollar el mateix dia de la publicació de la llei al Diari Oficial aquest tuit: “Desde mañana mismo, sin burocracias ni tasas, podrán descargarse su título de reconocimiento del valenciano los estudiantes de secundaria i bachillerato desde el curso 2008-9. Por justicia, por mérito y sobre todo, por convivencia y reconocimiento de una lengua que ha sido impuesta demasiado tiempo”. Els “estudiantes de secundària” s’han trobat el títol de professor de català en una galeta xinesa.
I la semàntica? I la sintaxi?Lloades siguen! Com es pot reconèixer -és a dir, beneficiar-, per “convivencia”, una llengua que ha estat “imposada” durant “massa temps”? Deu ser la convivència entre la serp afamada i el conill coix. Més que un “reconeixement” -i com resulta coherent-, la llei li imposa un càstig. Condemna a desaparició.
Què ha volgut dir exactament, no el Quevedo, sinó el Góngora d’Alacant amb aquest disbarat? El text de l’actual president de la Generalitat valenciana es pot arribar a entendre en les intencions, però és incomprensible des de l’estricta redacció. L’autor dribla, amb sintaxi torturada i semàntica absurda, explicitar les pròpies pretensions, però el resultat és un empastre lingüístic. Carlos Mazón mai hauria d’haver aprovar el batxillerat. I no té dret al C1 de castellà.
Més enllà de les misèries nacionals i civilitzatòries del president actual i de l’actual govern valencià -el govern del terrari-, una vegada més queda constatat i registrat que el País Valencià, si vol ser, només pot ser d’esquerres. Però com que la dreta guanya i desgoverna, no pot ser. Com revertir des de la realitat, tan obstinada, la sentència abrasiva de Joan Fuster?
