El 2009, un mestre de primària de l’escola pública, amb set anys d’experiència, cobrava 2.247,08€ bruts (cal descomptar entre 500-600€ d’IRPF, seguretat social i altres conceptes, de manera que li arribaven a la butxaca entre 1.650-1750€). El 2022, un mestre de primària de l’escola pública, amb set anys d’experiència, cobra 2.308,78€, (per tant, uns 1.700-1.800 nets) és a dir, tretze anys després, cobra 61,70€ més, per tant, la seva nòmina s’ha incrementat un 2,68%. Si tenim en compte que per al període comprès, i segons l’Idescat, la inflació oficial a Catalunya ha estat d’un 17,5 %, el seu poder adquisitiu s’ha reduït en un 14,82%. Si ho volem mirar d’una altra manera, això significa que un mestre de primària amb set anys d’antiguitat que cobrava 100 l’any 2009, ara cobra 85.
En el mateix període, i per posar un exemple de béns de primera necessitat, i segons dades del portal idealista, aquest mestre que llogava un pis de 70 metres quadrats al districte de Sant Andreu, a Barcelona, li podia costar de mitjana (dades de 2010) 756€. Avui serien 901€, 145€ més, un increment d’un 19,3 % (i això que els preus, gràcies a la bombolla de principi de segle s’havien doblat en una dècada, multiplicant per tres el preu de la inflació). O parlem de l’electricitat, la factura mitjana de la qual, l’abril de 2009 era de 49,20€, mentre que la de 2021 s’eleva fins als 70,61€ (és a dir, un 43,7% d’increment). O omplir el dipòsit de benzina (50 litres), que al mestre de 2009 li costava 51€ i que ara, li costa una mitjana de 68€ (un 33% més). Evidentment, hi pot haver alguns béns i serveis que explicarien aquest 17,5% d’inflació oficial del període, tot i que lamentablement, a la pràctica és que això no ha passat en elements imprescindibles com l’habitatge o l’energia.
La cosa no va només del mestre amb set anys d’experiència i la seva ostensible reducció de poder adquisitiu precipitat per les retallades de 2010-2015, la no-recuperació (o recuperació anecdòtica) de 2015-2020 o de les negres tempestes pandèmiques que estem vivint, amb incerteses congriant-se a l’horitzó. Al llarg d’aquest període, les condicions de treball han anat empitjorant. El nivell de manteniment dels edificis escolars (amb fons pràcticament congelats), la colpidora multiplicació d’alumnat vulnerable, empobrit, desnonat, el desgavell en matèria pedagògica i curricular, el deteriorament de la democràcia als centres (on es va imposant un model gerencial i autoritari, propi d’empreses privades), la multiplicació de la precarietat, que ha fet gairebé duplicar els contractes temporals entre la professió (que ara se situa vers el 42%) amb jornades del 33% o el 50% (amb la reducció salarial equivalent) el creixement exponencial de tasques burocràtiques inútils, que segresten temps i energia, i generen una creixent desmoralització en el col·lectiu, i com a torna, una pandèmia amb uns protocols que muten a més velocitat i intensitat que el virus, que posa en perill la seva salut (pel desembre, el nombre de positius entre els docents triplicava el de la població general) i la seva paciència. Per fer-nos una idea, el passat 18 de gener el 53% de les substitucions a causa de la Covid no es van cobrir. Això es tradueix en què els supervivents poden haver de ser a dos classes alhora, no hi ha ni un segon de tranquil·litat, cal atendre l’alumnat que es presenta, i alhora el que es queda confinat, i això sense poder respirar adientment amb la mascareta FFP2 que s’ha hagut de pagar de la seva pròpia butxaca. I tot això especulant quan li tocarà a ell contagiar-se…
El mestre amb set anys d’experiència que veu enfonsar el seu poder adquisitiu no es queixarà. Al cap i a la fi, el salari mitjà a Catalunya, l’any passat, era de 1.854,85 € (i el més freqüent, no passa de 1.300€), de manera que encara el fan sentir com a un privilegiat. Tanmateix, és obvi que el tracte rebut per una tasca, més que vocacional, de servei a la comunitat, resulta denigrant. Potser durant la pandèmia s’ha mostrat a la segona línia de foc. Qui s’ha situat a la primera, els sanitaris, un col·lectiu encara més feminitzat que l’ensenyament, encara estan molt pitjor i no han rebut altra cosa que copets a l’esquena per part de l’administració, mentre s’han mantingut i consolidat precarietats i retallades (fet que va generar un èxode a l’estranger que encara es manté). O, fins i tot, podríem parlar dels escombriaires de Salt, un col·lectiu víctima d’una despietada explotació laboral a càrrec d’una empresa amb una reputació pèssima pel que fa al respecte de les condicions laborals (i que de la seva vaga de setmanes, els mitjans s’han limitat a fer-se ressò de les molèsties dels veïns).
Per què? No cal ser un expert matemàtic per esbrinar-ho. Com ens recorda l’economista Thomas Piketty, és obvi que la concentració de riquesa en poques mans (amb l’ús de la corrupció i l’exempció, a la pràctica, de pagar impostos via enginyeria financera i paradisos fiscals) ha fet que la societat disposi de menys recursos per administrar els problemes quotidians, o simplement per permetre que qualsevol persona pugui viure dignament del seu treball, o que qualsevol persona que no tingui feina, en disposi. I això és evident que s’ha de fer mitjançant mesures simples, malgrat que contundents: la imposició de taxes al capital financer, el control de preus de béns de primera necessitat (especialment l’habitatge, avui esdevingut una mena de mutació de les medievals rendes feudals), i per descomptat, d’apujar salaris i reduir dràsticament el temps de treball.
Catalunya, i diríem que occident té un problema greu, i que, malgrat els silencis mediàtics, està propiciant una deriva depressiva en les seves estructures socials i anímiques. En aquestes situacions que estan passant d’un estadi de preocupació a un d’erosió, i que podria abocar-nos al límit de la depressió col·lectiva, a una deriva imparable de degradació. I com que servidor és historiador, és fàcil d’establir paral·lelismes amb el que va passar amb l’enfonsament del bloc comunista, fonamentat en la corrupció, la mentida i la irracionalitat. Ryszard Kapuściński, un dels millors periodistes de la seva generació que va descriure la decadència del món soviètic, va saber vaticinar el seu enfonsament quan, parlant amb els treballadors d’una fàbrica, van exposar amb tota cruesa la farsa sobre la qual es fonamentava una societat de grans retòriques i sòrdides realitats: “ells fan veure que ens paguen, i nosaltres fem veure que treballem”.
Occident, amb la seva obsessió per un model neoliberal més que caduc, amb l’acaparament obscè dels de dalt que deixa engrunes minvants als de baix, ha obert vies d’aigua al seu sistema econòmic i social. De moment, el vaixell encara sura damunt l’oceà, malgrat que el líquid va filtrant-se a una velocitat creixent. I, efectivament, hi ha mestres, sanitaris, escombriaires que es dediquen esforçadament a treure l’aigua en petites galledes cada vegada més foradades. I, com estem veient en aquests dies pandèmics, per cada litre que aconsegueixen treure, n’entren un parell a dins del buc. I si no revertim la dinàmica, no cal ser premi Nobel d’economia per esbrinar com pot acabar tot plegat.
