No és la Maricarmen. Ni l’estafa massiva de l’habitatge. Ni l’AVE assassí ni les tercermundistes Rodalies ni les suïcides autopistes catalanes. Ni el demencial creixement de la població. Ni la corrupció del règim. Ni la mare que els va parir a gairebé tots, totes i totis.
No, no és tampoc l’economia en general, com deia l’any 1992 aquell brillant assessor de Bill Clinton, James Carville. Ni el producte interior brut. Ni la taxa oficial i falsa d’atur. Ni els llocs de treball creats, com més precaris i mal pagats, millor.
Són els sous, estúpids!
I també, absolutament relacionat amb els sous: les pensions, els impostos, els patrimonis, l’evasió fiscal i els beneficis.
Això va de diners i és el que està asfixiant aquest país i l’acabarà matant si no hi posem remei.
Els gurús consultors ens diuen que en totes les eleccions cal saber quina és la pregunta clau, que no sempre es formula en veu alta. Però ells mateixos emboliquen la troca i posen el focus en les preguntes tontetes, tramposes, partidistes, que a ells i els seus clients els interessen. A veure si ens deixem de pensar, que és un vici inútil, i els votem.
Però la gent cada dia està més pelada, no arriba a final de mes. O hi arriba molt justeta. O està veient que la següent generació ho passarà magre. I hi ha també un munt de gent que hi arriba gràcies als ajuts públics (finançats amb els impostos de tots, menys ells i menys els rics i els ultrarics). I hi ha moltíssims penques que hi foten un morro estratosfèric i viuen del “cuentu xinu” dels salaris socials, amb ajuts, pensionetes i subvencions de tota mena, però… lluny de mi això de pencar, quina mandra!
Hi ha moltes maneres d’anar-se ofegant i empobrint i ens estem esforçant per aconseguir-ho. Ens estem convertint en un país no treballador i no emprenedor, drogoaddicte dels diners públics que… oh, meravella de meravelles!, quina sorpresa!, surten en gran part dels treballadors/cotitzants i emprenedors/contribuents, dues espècies en fase d’extinció, afegint-hi l’endeutament infinit. Dir això sembla que és de dretes, però ja veureu aviat com descarrila el que queda de l’estat del benestar i ens cau al damunt, si no fem el que cal fer.
És a dir, pencar de veritat i cobrar sous dignes, per a la immensa majoria de la població.
Simplificant molt: a Catalunya no es pot viure dignament, europeament, amb un sou per persona per sota dels 2.500 euros mensuals. És a dir, uns 5.000 euros per família o “unitat familiar pluriparental polimòrfica”, en llenguatge woke-burocràtic. Sí, clar que es pot viure amb 800 o 1.000 euros al mes, però si voleu us explico com… perquè també hi he passat, fa anys, i sé molt bé el que és i el que costa sortir-ne.
Menys de 2.500 euros de salari significa anar pel pedregar, de baixada i cap als abismes de la pobresa. De moment, puja el salari mínim un 86% i el salari mitjà només un 32%. És a dir, directes a la ruïna, però suaument.
Això, els ho expliques als sindicats o les patronals, i no se’ls acaben les riallades en mesos i mesos. Ells, que viuen còmodament abrigats al caliu dels diners públics i de la submissió al govern de torn. Dels partits ja ni en parlem, oi?
A escala espanyola, les picabaralles pirotècniques dels partits borbònics (PP, VOX i PSOE) ens despisten del que realment importa. Les picabaralles teatralitzades dels partits regionalistes catalans (Junts i ERC), dels colonials a sou de Madrid (PSC, Comuns, PP, VOX) i dels OPNIS (els “Objectes Polítics No Identificats” del tot, com Aliança, Alhora, Dempeus…) ens intoxiquen.
Mentre continuem “estant espanyols” (malaltia colonial que confiem que tingui cura abans del segle XXII) tindrem una política marciana, extraterrestre. Una política que va a la seva i no a la nostra.
Pensem-hi aquest dimecres, 11N, durant el simulacre de vaga general que és un show pro Sánchez…
Els sous són la viabilitat de les pensions, que no es paguen amb salaris de 1.000 euros. Els impostos justos, a partir de sous justos i sense evasió fiscal massiva per als rics, són la viabilitat dels serveis. Els beneficis raonables són el motor de l’economia, sí, però no poden ser un robatori tan descarat. Els patrimonis no generen riquesa ni feina ni oportunitats, només són una catàstrofe per a l’habitatge i el negoci fàcil dels rendistes, que cada dia són més i tenen menys a veure amb l’entranyable tieta que tenia un piset…
Tan difícil és deixar de mirar el dit i enfocar-nos en la lluna, que és el que el dit assenyala? No hi doneu més voltes. Els sous són allò que ens porta directes al naufragi com a país. Si comencem pels sous, quants desastres anirem solucionant de retruc… Però justament d’això gairebé no en parlem. Ni toca ni fem que toqui. A vegades penso que ja ens està bé enfonsar-nos…
