M’ha semblat impressionant la resposta del president d’Andalusia, Juanma Moreno, quan li ha preguntat sobre l’obligatorietat de les llengües per immigrants. En declaracions a Onda Cero, el periodista li anava demanant sobre la necessitat que els nouvinguts coneguessin la llengua castellana; sobre si hauria de comptar en un visat per punts (com ha proposat fa poc Núñez Feijóo), o sobre si caldria que fos requisit per tal d’obtenir el permís de residència. A totes les preguntes, el mandatari del PP ha anat responent amb un sí rotund i entusiasta, fins al punt que ha semblat que defensava l’idioma com la principal mesura d’integració i el requisit més irrenunciable de tots els que es podrien demanar.
Aleshores l’entrevistador ha tingut la pensada de dir que, si fa no fa, tot això que el polític demanava en relació al castellà, alguns dirigents catalans ho estaven sol·licitant per al català. Davant el parany, el senyor Moreno hi ha caigut de quatre grapes, i ha dit una frase memorable; “Són coses diferents.” Potser si la conversa hagués acabat en aquest punt, ara no en podríem treure gaire suc. Seria a tot estirar una altra anècdota en el debat vigent sobre la immigració, que afecta tot l’espectre polític del nacionalisme espanyol, de l’extrema dreta a l’extrema esquerra. Però el reporter, lògicament, no s’ha conformat amb la sentència maximalista de Moreno, i ha anat burxant en el tema. En què eren diferents? Per què el que valia i era irrenunciable en el cas d’un idioma, era del tot irrellevant i prescindible en el cas d’un altre? Com es podia justificar la imposició del castellà i no pas la del català? En fi, tot el que s’ha dit a partir d’aleshores no té pèrdua i té mèrits per entrar, per la porta gran, al museu de l’antologia del disbarat.
Els motius esgrimits per a l’obligatorietat del castellà, i no pas del català, han resultat ser estereotips suats que Moreno ha anat encadenant, en una exhibició indocumentada que, cal reconèixer-ho, no tothom estaria disposat a fer en públic. D’entrada, la carallotada aquella que el català no és una llengua oficial, sinó “una altra llengua cooficial”. És impactant veure com gent suposadament formada, i amb altes responsabilitats institucionals, va repetint aquesta ximpleria. Per començar, s’ho inventen, perquè la Constitució espanyola del 1978 no parla de cooficialitat; diu que llengües diverses també seran oficials. Però tant és, llegir és molt pesat, i fins i tot els més constitucionalistes de tots s’aferren al significat surrealista que més els convé, on el prefix co-, ha deixat de representar la paritat absoluta. Com si en una competició hi hagués dos co-guanyadors, però un dels dos fos el bo i l’altre el de broma. I quan un participant illetrat d’un concurs televisiu s’inventa una distinció semblant… què hi farem. Però que ho faci tot un president de la Junta d’Andalusia fa com angúnia.
El festival no ha acabat aquí. Juanma Moreno ha afegit que el castellà és una llengua diferent perquè és universal. Ja hi som. El castellà és una llengua de món, i el català… no ho sé, deu ser de la lluna. Evidentment que hi ha idiomes més parlats que d’altres, però hem de recordar ben alt i fort que el català no es compta entre els menuts, sinó com a mínim entre els mitjanets. I que països europeus amb llengües molt més petites dicten l’obligatorietat de la seva parla peti qui peti. Sense anar més lluny, en el cas del català, el Principat d’Andorra s’encamina en aquesta direcció. I mireu com són les coses; allò que ningú qüestiona en un àmbit de vuitanta mil habitants, tothom ho critica amb vuit milions. És el que passa quan converteixes la mida en un criteri, que la realitat et desmenteix. És més; si el nombre de parlants fos el factor determinant, no hi hauria gaire discussió. Hauríem de fixar l’anglès com a únic idioma obligatori i s’hauria acabat el bròquil.
El president d’Andalusia, pedagog de bandera, ha completat la seva explicació dient que el castellà és diferent perquè és necessari per fer-te entendre, i a l’hora de la veritat ajuda a trobar feina. Com si el català no ajudés a trobar feina, una feina millor i més ben remunerada a un terç de l’estat espanyol –per fortuna, encara avui en sectors com l’educació, l’administració i altres d’importants. D’altra banda, el comentari pretén fer-nos creure que els visats i permisos es concedeixen per tal d’afavorir l’immigrant, i que els requisits, més que barreres, són eines dissenyades amb tota la bona voluntat del món, enfocades a facilitar la vida dels demandants. En fi. I al capdavall, escolteu, si realment el castellà és tan útil i necessari, aleshores l’obligatorietat legal perd tot el seu sentit, perquè és obvi que els nouvinguts ja l’aprendran i el faran servir sense que calgui cap imposició. Precisament el que caldria afavorir és el català, per tot allò de la discriminació positiva i tal i tal. La llengua més fràgil, la que ho té més fumut, és la que realment caldria respectar i protegir, com diu la llei vigent.
Ara bé, la part més memorable ha arribat al final quan, parlant d’altres qüestions relacionades amb el debat sobre fiscalitat, el president d’Andalusia ha deixat anar l’inefable tòpic de sempre i ha acusat els catalans de supremacistes. O sigui, a veure, per si no ha quedat clar; després de dir que la llengua catalana és diferent, que no serveix de res, que és de pagerol, que no té el rang oficial sinó només un nyap de nivell cooficial, que la gent no el pot fer servir per entendre’s i comunicar-se, i que no es pot demanar als nouvinguts igual que si fos la meravellosa llengua castellana, la seva, doncs va i resulta que els supremacistes som nosaltres. Brut-tal. És allò tan molest, i tan fatigós, de la formiga malvada que vol fer mal al pobre elefant. Quin cansament. A veure si aconseguim que les coses diferents siguin també independents.
