Si fem un exercici d’empatia no cap a la posició de l’Estat espanyol, sinó en la posició d’un possible mediador, entendrem per on poden anar actualment algunes converses. “La Vanguardia” apuntava fa poc el seu càlcul, que era una solució de consens que passava per un pacte fiscal. Ho concloïa després de conjugar impossibilitats jurídiques, limitacions polítiques i enquestes realitzades: la “via del mig” era un pacte fiscal, i no n’hi hauria cap altra. La qual cosa ens portaria just al moment anterior de la reunió Mas-Rajoy, després de la qual CDC va començar a deixar estar el tradicional pactisme i a preparar l’escenari del 9N. Abans teníem la sentència contra l’Estatut, les manifestacions, les provocacions del PP i la creixent demanda catalana de noves vies. Certament, el “no” de Rajoy va suposar un canvi de paradigma.
Qualsevol persona, mediadora o no, hauria de saber que és molt difícil tornar a aquell punt un cop ha succeït tot el que ha succeït fins ara: resumint, que Catalunya s’ha autodeterminat. Legalment, no legalment, bé, malament, amb reconeixement, sense, deixdem-ho de banda per un moment: Catalunya va assumir la via unilateral (i de fet n’està pagant les conseqüències), i ho va fer després de demanar diverses vegades la possibilitat d’un referèndum pactat amb Madrid. “Ni quiero, ni puedo”, va ser la resposta de Rajoy. Dubto que Pedro Sánchez pugui dir res de diferent, ni ara ni mai. I d’aquí venen els càlculs de “La Vanguardia”: què es pot fer quan el govern de l’Estat, jurídicament, no pot plantejar-se ni referèndums ni canvis constitucionals?
L’hipotètic mediador, abans de res, hauria d’assegurar-se que això és així: realment hi ha una impossibilitat jurídica per a pactar un referèndum o per a canviar la Constitució (en termes plurinacionals, federals, confederals, bla bla bla)? La resposta a la segona pregunta és que l’impediment és polític: no podem imaginar cap canvi constitucional si no hi concorre el PP com a mínim, i això no succeirà. D’acord. Via morta, el reformisme espanyol queda descartat. Anem a la primera: podria posar-s’hi una mica d’imaginació i acollir-se als tractats i convenis internacionals signats per Espanya, on s’inclou aquest dret? Sí, sí que es podria. Però el que deu al·legar Sánchez (llegeixi’s Rajoy) és que el TC tombaria immediatament la convocatòria, atesa la interpretació carca/positivista que sempre serveix d’excusa per a aturar la màquina de pensar a Espanya. “Això no es pot fer”, diria l’àrbitre. A banda que també caldria tenir en compte el boicot que hi faria el PP i bona part de la societat espanyola (partits, mitjans, institucions). “Ni quiero, ni puedo”, que diria Rajoy (llegeixi’s Sánchez) i per tant anem a allò possible. D’acord, fem l’exercici: què diria Maragall, en aquesta situació? I si tornem a la reforma de l’Estatut votada pels ciutadans i retallada pel TC? Doncs també impossible, “no puedo”, etcètera, ja que el TC no podria anar contra la seva pròpìa doctrina. A no ser que…
A no ser que només es centrés el debat, com va plantejar Mas després de la sentència contra l’Estatut, en un pacte fiscal. Senyors, ja som al cap del carrer, game over, rien ne va plus: un pacte fiscal que els catalans votarien, i que desinflamaria les reivindicacions independentistes sense haver de tocar cap pilar estructural de l’Estat. A més, per molt que Macià proclamés la república, al cap de tres dies es va posar a negociar una autonomia amb Madrid, oi? La política és l’art del possible i el possibilisme és l’art de les realitats, i d’on no n’hi ha no en pot rajar. O ho agafes o ho deixes, però per a tota la resta “no puedo”, ni que volgués. I fins aquí allò a on pot arribar una taula de negociació avui dia, atesa la valentia, la imaginació i les autolimitacions que hi posa el govern de l’Estat (amb el vist-i-plau dels seus socis i també dels tribunals). Si al damunt es pot canviar l’interlocutor de la taula, prescindir de Waterloo i, si es pot, posar el mateix Salvador Illa a l’altra banda, doncs oli en un llum. Assumpte resolt. “Soluciones”.
Jo això ho he entès: aquest és el recorregut que té Espanya ara mateix. Però tinc una mala notícia: el problema és crònic i s’ha cronificat, i a l’hipotètic mediador no li agrada un resultat cronificat. Justament aquesta manca d’imaginació i de valentia, que no és nova, és la que ve arrossegant el conflicte des de fa 300 anys (amb l’excepció de l’any 78, on va arribar a semblar que tot era possible tot i que ara hem demostrat que és una gàbia). Aquesta manca de visió, havent-hi casos similars arreu del món i dret internacional aplicable, em sembla un veritable drama. Però és que tinc una altra mala notícia: a Europa també hi ha tribunals, i aquests tribunals també tenen ganes (i el deure) de resoldre el pollastre espanyol. Poden fer-ho anul·lant sentències, però també dictant doctrina jurídica sobre el fons de l’assumpte que és el dret d’autodeterminació o bé, com a mínim, si la unilateralitat és o no és (ha de ser o no ha de ser) delicte. Quan algú invoqui el “no puedo”, que tingui en compte el dret europeu i la jurisprudència que s’aplicarà en breu per a aquest cas, que em temo que vindrà a dir que convocar una consulta no autoritzada no ha de comportar penes de presó (i que cal escoltar una mica els dictàmens de la ONU).
Per tant, o Espanya aconsegueix trobar la via imaginativa per a reformar la seva Constitució o el seu funcionament democràtic, o la cabra catalana tornarà tard o d’hora a tirar “al monte” (esperem que amb més eficàcia que fins ara, i amb major contundència democràtica). Vostès mateixos, game over, rien ne va plus. Potser l’independentisme s’ha vist atrapat en les seves contradiccions i limitacions, cert, però potser Espanya té encara molt menys temps per moure’s. I moltes menys caselles. Dit d’una altra manera: el “no puedo” pot derivar amb tota probabilitat en un “doncs ho sento, si no pots no és el nostre problema”. Aquest article ve a dir que, segurament, no poden. I que no poder, que ja ho entenc, pobres, és una mala opció per a Espanya. De fet, és una condemna.
Mentrestant, si volen oferir finançaments, benvinguts siguin. Ni l’autonomia de Macià, ni la concedida el 78 (i retirada el 2017), ni els traspassos de competències, ni els pactes fiscals assolits fins la data, ni les reformes estatutàries suposadament històriques, res de tot això no ha fet minvar l’independentisme o, com a mínim, la voluntat de votar sobre el nostre futur. Ni la desconfiança, o allò que Montilla anomenava la “creixent desafecció”. Tot això ha anat a més, i anirà a més tant si es fan pactes com si no. D’aquí la importància d’aquestes eleccions. D’aquí la necessitat, també, que l’independentisme corregeixi amb urgència la imatge que està donant. I d’aquí, ho dic un cop més, el destí tràgic d’Espanya: que no vol i que, ni que volgués, no pot.
117 
84 
