Fa uns dies dos polítics que es diuen d’esquerres van presentar en un bar de Madrid davant dels seus fans l’enèsima proposta de creació d’un front d’esquerres a l’estil del pacte de Sant Sebastià esdevingut (i fracassat) durant la segona república. Es va dir allà que era necessari afrontar des d’aquest cantó de l’espectre ideològic els temes que havien fet seus amb pèrfida intenció des de la dreta. Que allò de la consistència i rigor dels polítics va en declivi es fa palès en el fet que no fossin conscients que ni tan sols la parella de ball compartia diagnòstic i solució sobre un dels temes que la immigració ha incorporat al debat públic: el fet de veure’s a carrers i places dels nostres municipis, en alguns de manera irrisòria, en altres de forma alarmant, el creixement del burca i el nicab, unes indumentàries exclusivament femenines, perquè entre els col·lectius als quals pertanyen les que els duen no s’hi val això del fet que “un” digui què és “una”, probablement perquè no els convé en múltiples sentits, incloent-hi arriscar la vida.
Un tema que esquartera les esquerres modernes quan a més són hipòcrites: amb allò al cap la dona queda pràcticament esborrada de l’espai públic. Fa anys vaig fer l’experiment de vestir-me amb un burca i caminar així vestida per la Plaça Catalunya de Barcelona, i els explico ara les meves sensacions: una va ser de tipus pràctic, que podia anar feta un desastre fins i tot en pijama pel carrer sense que ningú se n’adonés; haig de dir que aquesta era una sensació ben còmoda, però poc edificant. La segona sensació, aquesta ben curiosa, va ser que la major part de la gent (la veritat és que aleshores, fa més de deu anys, la situació és com la d’ara) ningú feia gaire cas a la indumentària i si ho feia, la gent més jove, era per burlar-se. Però que consti que la primera i principal sensació era de llibertat: la llibertat de què jo, que me l’havia posat, me’l podia treure quan volgués.
La pregunta que ens hem de fer és si les dones que els porten ho fan lliurement i lliurament se’l poden treure. Curiosament, els que diuen que sí que ho fan perquè volen ni atenen les dades i notícies que ens arriben dels seus països d’origen, ni se’ls acut en aquest cas parlar de sectes. Sobre aquestes dones fantasma, m’és ben igual si passegen pels negocis de luxe o pels barris més pobres (a totes les religions hi ha hipòcrites r, i en totes les religions hi ha hagut o hi ha fanatismes) es parla d’identitat cultural, de llibertat religiosa, de la capacitat d’expressar-la com es vulgui. Paradoxa, parlen de tot el que la Constitució espanyola empara aquí per a tothom, però que no seria igualment acceptat a la recíproca en els seus llocs d’origen, on la llibertat religiosa és quimera, o directament un perill de mort.
I jo particularment celebro que aquest tema posi de manifest que ni en la cosa més bàsica saben què vol dir ser d’esquerres.
