Fa uns dies vaig escriure un article on deia que si la sentència sobre els murals de Sixena establia que aquests havien de ser retornats a l’Aragó, no hi havia altre remei que complir-la. Per alguns comentaris que vaig rebre arran de la peça vaig comprendre que es podria pensar que me n’alegrava o que no m’importava que sortissin de Catalunya, i fins i tot va haver-hi qui em va replicar sobre altres obres d’art i si havien de ser retornades o no als seus originaris propietaris des de tal o tal altre famós museu (la qual cosa, per cert, ja s’ha produït en més d’una ocasió). Però en cap cas vaig expressar la meva alegria per la resolució jurídica, només vaig dir que no podia ser una altra.
Cada cop que aquí o allà s’ha fet una reclamació semblant, el dret ha respost amb l’únic que pot fer-ho, amb l’aplicació de la llei, i malgrat que es pot objectar que el biaix ideològic ha pesat en algunes controvèrsies, pel que fa a qui és titular d’un objecte era ben clar que el fet d’haver cuidat i restaurat les peces no legitima la titularitat de Catalunya, perquè no tenia les peces més que com a dipositari i els seus propietaris les han reclamades.
Ara bé, el jutges no només estan obligats a sentenciar quan se’ls demana en la forma adient, sinó que també són responsables del fet que la sentència sigui executada, i potser aquesta no és tan fàcil i fins i tot fora possible de complir. El jutge hauria de carregar amb la responsabilitat sobre el fet que l’execució signifiqués fer malbé les obres; l’obligació d’executar les seves sentències no eximeix el jutjador de la responsabilitat de decidir si de manera pràctica l’execució es pot produir. Hi hauria, per tant, una possibilitat que es decretés que, malgrat que la titularitat sigui de l’Aragó, el dipòsit es mantingui en els seus actuals dipositaris, i no crec que la via adient per intentar-ho sigui la que han pres des d’Acció Cassandra per arribar a la justícia europea. La seva raó és veure com un dret universal a gaudir del patrimoni artístic que seria molt més restringit en el cas que les pintures retornéssim a Sixena. Crec que és molt més fàcil argumentar el nostre dret constitucional al patrimoni artístic que, malgrat ser tècnicament sols un principi rector, s’omple de contingut en barrar el pas a una execució de sentència que, amb gran probabilitat, podria perjudicar la nostra expectativa de gaudir d’aquest dret.
En tot cas, és ben clar que encara hi ha partida.
