Els nens no venen de París. El reis són els pares i les mares. La política és dura i bruta, cosa que no vol dir pas que sigui inútil. Però benvinguts i benvingudes a la crua realitat després de la descàrrega elèctrica, del «shock» brutal de Barcelona i de Ripoll.
Sort en tenen de Vox. Sap greu dir-ho. Si Vox no existís, hauríem d’inventar-lo. Que bé que ens va Vox per dissimular la decadència d’una política democràtica avariada, en descomposició.
Sort en tenen de Vox… i que malament acabarà tot, si caiem en totes les trampes partidistes, de professionals de casino, que ens estan posant.
No hi ha millor dolent de la pel·lícula que Vox. Són els dolents, sí, però no cal que ens mamem el dit més del compte… Que bé li va a tothom per fer grans brindis al sol per la democràcia, les llibertats, la convivència… i a la ceguesa. Que bé li va al PP, que bé li va al PSOE i a la seva franquícia catalana (sempre lligada ben curt) que bé li va a ERC, a Junts, a la CUP…
Ja tenen i potser tenim, en diferents graus, un enemic comú. Pocs invents millors que el dimoni.
Que bé que va Vox perquè no veiem el que passa realment. Així ens poden despistar en discussions bizantines que no porten enlloc. Sé que queda lleig dir-ho, però estem perdent miserablement el temps mentre els turcs assalten les muralles de Bizanci o de Constantinoble. Toquem música celestial, discutim sobre el sexe dels àngels… i no veiem la crua realitat.
Oblidem que Vox ha estat fabricat per Ciudadanos i els seus espònsors empresarials. És el producte de les elits funcionarials estatals, de socialistes i populars, del 155, dels Marchena i Llarena i tota la seva casta, de la monarquia corcada i desautoritzada, dels negocis del Bernabéu. Vox és fill de la destructiva política d’habitatge i de negoci immobiliari abusiu que està matant aquesta societat, de l’oligopoli de la banca que ha arruïnat el país sencer, de la maligna funció estratègica i empobridora que ha tingut la immigració massiva. Vox està en deute amb les presumptes esquerres que han abandonat la gent més humil, de la por a plantar cara a l’islamisme agressiu, que no té res a veure amb el respecte a la religió musulmana ni amb la xenofòbia. Vox és franquisme pur sense Franco en una Castella que mai no ha volgut enterrar-lo. Vox és el triomf de Franco després de mort al llit, un virus mortal que acabarà per matar la ficció històrica del règim del 78, de la monarquia que no ha renunciat a ser autoritària des de les ombres i de la falsa conversió democràtica del poder madrileny dels darrers segles.
Però, i Ripoll? I Sílvia Orriols?
És el mateix que Vox? La cremem ja a la foguera que no vam encendre per a Franco ni per al franquisme? Una mica de calma. Potser sí o potser no, hi ha matisos interessants i coses preocupants, sens dubte. Ja ho veurem. Anem a pams i no caiguem tan fàcilment en el relat interessat i manipulador dels partits que no arriben ni a autonomistes i que s’acaben de quedar en boles i més que s’hi quedaran el 23-J.
Sílvia Orriols ha obert a Ripoll una via d’aigua brutal al règim postautonòmic, el de la rendició.
I ho ha fet al mateix temps que es consumava a Barcelona el brutal, hipòcrita i intel·ligent pacte contra Barcelona i contra Catalunya, un pacte que no hauria tingut resultats molt diferents si s’hagués fet entre altres partits. Tot anava de submissió patètica en diferents graus. De convertir Barcelona en una capital de província castellana i de mantenir el «xiringuito» amb permís de Madrid, fent poca nosa i no tocant gaire els nassos.
No importen ni Collboni ni Colau ni Trias ni Maragall, no ens enganyem, són actors secundaris. El pacte de fons hauria estat el mateix, la rendició, potser amb estètiques i mentides diferents. Tots estaven venent-se l’ànima i pactant amb Satanàs, mentre assenyalaven el dimoni de Vox. I ara resulta que a Ripoll els surt a tots plegats un gra al cul.
Ara resulta que, amb totes les seves contradiccions, amb coses bones i dolentes, amb perills evidents, apareix un primer indici d’una Catalunya que planta cara quan tothom competeix a veure qui es rendeix millor. Una cosa nova, un to nou, una força nova, encara inclassificable, potser enganyosa, mereixedora de molts dubtes, però que ens diu el que és absolutament evident: o plantem cara o ja podem anar encarregant l’esquela de Catalunya.
Aquesta és la virtut sorprenent i disruptiva que representa Sílvia Orriols. És ultradreta camuflada? Podria ser. És solució o problema? Ho anirem veient. És només un fenomen local o pot trencar algun esquema enmig d’un procés de rendició i provincianisme? Paciència. Aquí hi ha un indici d’allò que pot ser la Catalunya post 155, postpresons i postexilis, postrepressió: un trencament de la lògica perdedora i derrotista que ens portarà al desastre en menys de deu anys.
I això es mereix una oportunitat i no cordons sanitaris que no es creu ningú. Amb guants, mascareta i el que faci falta, sí. Però amb les orelles ben obertes. Aquí hi ha una petita oportunitat, més enllà del seu context, més enllà de totes les coses que grinyolen i que faríem bé, sens dubte, de tractar amb precaució. No per quedar-nos al Ripoll de Sílvia Orriols però tampoc a la Barcelona sotmesa i acabada de tots els altres.
45
8
