Dissabte passat em van trucar del Fax de 8TV per ser a l’entrevista amb Sílvia Orriols. Em van explicar que m’hi volien per un fil que vaig publicar a Twitter en què recordava que no hi ha cap evidència que es combat millor l’extrema dreta silenciant-la als mitjans que confrontant-la argumentalment, però que, en qualsevol cas, si es decideix parlar-ne, s’ha de fer incloent-la a la conversa perquè, si no, es fa propaganda del seu programa igualment sense demanar-los-en explicacions.
Vaig declinar l’assistència al programa, sobretot perquè ja sabia que no seria una conversa profitosa i que atacarien Orriols sense deixar-la parlar, cosa que sempre beneficia aquest tipus de perfils amb tendència a la victimització i a la creença que si t’ataquen és perquè tens la raó, cosa que és una característica de primer ordre del processisme, tot sigui dit.
A un polític d’extrema dreta no li pots preguntar si efectivament és d’extrema dreta. És absurd. Mai no et reconeixerà que n’és, però és que a més és el tipus de pregunta la resposta de la qual tenen estudiadíssima perquè sembli raonable. El mateix passa si els preguntes pels immigrants: mai et diran que són xenòfobs, cosa per la qual sempre porten algun negre o algun musulmà a les llistes, sempre afirmaran que els que delinqueixen o es radicalitzen són una minoria però són un problema molt gran. Perquè, si afirmen que són majoria, no poden refutar que són xenòfobs perquè estan estigmatitzant un col·lectiu.
A banda, hi ha un punt de veritat en el fet que als països del nostre voltant la identificació de l’extrema dreta es fa des d’una òptica tramposa. Per una banda, perquè si un dels trets característics de l’extrema dreta és trinxar els drets de les minories, hi ha perfils dins dels partits hegemònics que hi coincideixen ideològicament. Aquí el PP i el PSOE són els primers que ho fan amb els catalans. I de la mateixa manera que el Rassemblement National de Le Pen o La Lega de Salvini o Aliança Catalana de Sílvia Orriols, ells tampoc no ho reconeixen. És molt més difícil i, per tant, més important identificar l’extrema dreta a les formacions que millor es disfressen de demòcrates.
Per una altra banda, s’entén l’ofensiva contra l’extrema dreta des d’una òptica tramposa perquè aquests partits de l’statu quo tenen líders governant municipis molt més grans que Ripoll amb perfils que o bé són desacomplexadament xenòfobs o bé han pujat al carro de la xenofòbia en moments puntuals, com Xavier Garcia Albiol (PP) a Badalona, amb la seva croada contra els romanesos i l’eslògan Netegem Badalona (en castellà), o Ana María Martínez (PSC) a Rubí, quan incomprensiblement per a molts va protagonitzar una campanya al seu municipi contra els immigrants menors no acompanyats. També Ciutadans ha defensat retirar la targeta sanitària als immigrants sense papers, i no fa tant que Josep Antoni Duran i Lleida deia que “a Catalunya no hi cap tothom”, i encara continua essent venerat per les elits catalanes. Ningú no va proposar un cordó sanitari contra aquests perfils. A França, només hem de recordar el que va fer Manuel Valls quan era ministre socialista amb els immigrants romanesos i búlgars, afirmant que no tenien lloc a França. Un Valls que va fer una candidata que ell considerava comunista alcaldessa només per allunyar una minoria nacional de les institucions i ella ho va acceptar.
A tot plegat hi hem de sumar la cobertura que s’ha fet del que fa Desokupa, o la presència de Vox en l’actualitat des de fa temps. Fer el buit només a Sílvia Orriols tan sols es fonamenta en el fet de voler semblar que l’únic país al món sense extrema dreta, és a dir, un país fictici. Tot molt en línia amb els postulats del Procés.
El fet que la xenofòbia estigui infiltrada en les diferents capes del sistema qüestiona precisament que es puguin fer cordons sanitaris, o que es puguin frenar de forma preventiva les polítiques d’extrema dreta amb la il·legalització de programes i de partits. Es posa sovint com a exemple Alemanya i la suposada implacabilitat amb l’extrema dreta, quan actualment aquests partits no només estan guanyant terreny camuflats amb altres programes, sinó que el que realment ha frenat aquesta ideologia les últimes dècades ha estat el complex dels alemanys pel que van fer els seus pares i els seus avis, cosa que es tradueix a una obsessió malaltissa pel consens, tant a dins del país com a Europa (pregunteu als que treballen en empreses participades per diversos governs de països, com ara Airbus, per què la divisió alemanya sempre es plega als desitjos de la francesa encara que siguin totalment absurds). I aquest complex, com podreu imaginar, no pot funcionar sempre per ell mateix com a recepta per no ressuscitar monstres.
Sílvia Orriols, doncs, respondrà a les preguntes sobre la seva ideologia com ho fa Albiol, Valls, Le Pen, Meloni o qualsevol altre del seu perfil polític: no té gens d’interès, existeix a tot arreu i les seves receptes són exactament les mateixes, centrades en el populisme punitiu contra els immigrants, obviant, per exemple, que la pobresa i el desarrelament hi tenen molt a veure, començant pel fet que ni tan sols hi ha places per rebre cursos gratuïts de català. Tampoc no té gaire recorregut informatiu si Rassemblement National, La Lega, Aliança Catalana, etc., es diferencien o no (que la realitat és que sí) de les tradicions ideològiques que Trump, Bolsonaro, Orbán o fins i tot Santiago Abascal, que tenen idees diferents sobre l’avortament, el moviment LGTBI, el feminisme o l’eutanàsia, per posar només alguns exemples. Al final, tots ells amenacen els drets d’alguna minoria i, per tant, la democràcia.
On cal furgar és en l’oportunisme d’aquesta senyora d’aprofitar-se del trauma d’un poble amb el terrorisme per catapultar-se políticament i, sobretot, en el fet de no dir que tot discurs migratori i identitari suposadament independentista sense un país independent primer o bé és una mentida o bé implica arribar a acords amb partits espanyols de la seva corda (com Vox, a qui diuen que no consideren d’extrema dreta, perquè és evident que han de blanquejar les forces amb qui necessitarien pactar), perquè no tenim competències en immigració. Ambdues coses són pur processisme, com el que hi ha en el debat sobre la nacionalització de les elèctriques o la gestió de l’aeroport del Prat. I a canvi alimenta el discurs xenòfob i d’odi contra col·lectius vulnerables perquè no es pot canalitzar amb acció política pròpia.
És per aquí per on calia desmuntar el discurs suposadament independentista i antiestablishment de Sílvia Orriols, que fa gràcia que el vulgui visibilitzar amb el mantra ni esquerres ni dretes, que ja sostenia José Antonio Primo de Rivera en el discurs fundacional de Falange el 1933. Fent preguntes molt diferents de les que es van fer al programa Fax de 8TV, i, evidentment, deixant que les contestés. Però els països ocupats ja ho tenen, això de silenciar els problemes per fer veure que no existeixen. I també ho tenen, això de magnificar el que ha passat en un municipi d’entre els gairebé 1.000 que té Catalunya per alimentar el discurs de la por que garanteix la menjadora als masovers de la colònia.
31
2
