Missing 'path' query parameter

Conec Jaume Collboni, i puc dir que és un home hàbil. Amb paciència i tenacitat, ha anat fent via i deixant enrere els rivals; Xavier Trias, que va guanyar les eleccions, s’ha retirat del consistori. També ho han fet els històrics Ernest Maragall i Ada Colau. L’actual alcalde s’ha quedat gairebé sol davant dels grups que en una ocasió o altra li havien fet ombra, i la situació no és gens fruit de la casualitat. Cada dia que passa assegura més i millor l’alcaldia de la ciutat. Acaben de sortir unes enquestes que el fan pujar notablement en simpaties i intenció de vot, de tal manera que si els barcelonins votessin avui, podria quedar primer en una posició destacada. I ja no passa allò que solien dir els socialistes dels anys vuitanta i noranta, que si presentaven un sofà a Barcelona guanyaven igualment. 

No, Collboni no és cap sofà. Li va costar molt d’aconseguir la vara, passant èpoques molt magres en què el PSC va batre rècords de vot a la baixa. Quan va ingressar d’edil, ell era al vagó de cua; encapçalava el cinquè grup de la cambra municipal amb només quatre regidors. A poc a poc, va anar creant escenaris improbables per ampliar les seves possibilitats, i fent de prestidigitador va jugar amb els resultats electorals i va fabricar dues investidures inimaginables. La primera va barrar el pas a Maragall i ERC, i va novament Colau amb l’ajut de Manuel Valls. La segona va comptar amb la inestimable col·laboració del PP per impedir que Trias i Junts es fessin amb la trona de batlle. Així que el dia d’avui, podem dir que el líder socialista s’ha assentat, i afiançat, a l’esmentada trona.

Aquest itinerari prou sorprenent mereix algunes reflexions. La més òbvia és la que comentava més amunt; l’home no és cap ruc, i ha estat prou àgil per fer unes sumes que ningú més era incapaç, no ja de consumar, sinó fins i tot de concebre. Amb això ha arribat a regir els destins de la ciutat, més enllà de si compartim o no els seus mètodes (per descomptat, jo no els comparteixo). I diguem de passada que amb els seus moviments, ha acabat amb una màxima que els seus predecessors socialistes havien instaurat com un axioma a Barcelona. Quasi com una llei no escrita, des de la recuperació de la democràcia es considerava que el guanyador a les urnes esdevenia, o havia d’esdevenir, l’alcalde natural de la capital de Catalunya. Doncs bé, és evident que Collboni va desafiar aquesta tradició i va treballar sense manies les aliances que més li convenien.

Una altra consideració important és que Barcelona, per als socialistes, sempre ha estat una prioritat absoluta, podríem dir un objectiu en si i desconnectat de la situació catalana. El govern de Catalunya els interessa, per descomptat, però la potència i la singularitat del cap i casal sempre els ha motivat i provocat els desitjos més profunds. Segurament aquesta determinació parteix d’una visió espanyola de la realitat; Barcelona (i l’àrea metropolitana) són per a ells una eina d’estat, cosa que l’independentisme, per desgràcia seva, no ha acabat d’assumir. Per contra, Catalunya els resulta un ens incòmode i difícil als socialistes, i la Generalitat un govern que mai no els ha donat excessives alegries. El mateix Pasqual Maragall va viure molta més glòria com a mandatari olímpic que a l’altra banda de la plaça, liderant un tripartit més que combustible.

Davant el barcelonisme radical dels socialistes, tot i que vinculat a l’espanyolisme, pot semblar que els altres partits no s’ho creuen gaire, o que usen la ciutat com a moneda de canvi per a objectius aliens a la capital. I això, és clar, fereix l’orgull barceloní. És el que li ha passat fins a cert punt a l’univers convergent, i encara més a Esquerra Republicana. La recent nominació d’Elisenda Alemany com a número dos d’Oriol Junqueras, en les primàries que estan a punt de disputar-se, s’ha volgut presentar com una revalorització de Barcelona. A l’hora de la veritat, vist l’itinerari i les intencions d’uns i altres en els darrers mesos, es tracta en realitat d’una bestreta del que vindrà després del Congrés d’ERC previst el 30 de novembre. Anuncia el més que probable pacte, frustrat diverses vegades, amb l’alcalde Collboni.

Per què un acord d’ERC amb el PSC de la capital no ha d’afavorir ERC? D’entrada, perquè afavoreix Jaume Collboni. Molt. De fet, forma part indissociable de la seva cursa cap a la deliciosa solitud del mandatari únic. Es tractaria d’un reforç en regidors, gens menyspreable, que l’allibera de pactes amb grups que li han fet ombra fins fa poc. D’altra banda, enforteix la idea que Esquerra no té projecte propi per a la ciutat, i que enganxar-se a la roda dels socialistes ja li està bé, com havia fet durant dècades. I que són més importants els beneficis que pot treure d’un pacte que no pas una idea clara i guanyadora d’un projecte propi, que se centri en les necessitats i els somnis de la ciutat. Al final, la ciutadania tampoc no és ximple, i sap identificar els que realment s’ho creuen i els que no tant.

Comparteix

Icona de pantalla completa
Missing 'path' query parameter