Hi ha moments en els quals el debat polític sembla confondre’s amb un càsting. Una qüestió de noms propis: a veure quin d’aquests noms tindrà fusta de líder i serà capaç de generar moviments polítics més profunds. Ja fa dies que passa en la política americana. La renúncia de Joe Biden a la reelecció ja forma part d’aquesta mena d’operació de càsting i els possibles debats sobre la seva substitució al davant del tiquet demòcrata –tot i que sembla d’entrada que tot estigui decidit a favor de Kamala Harris- també pertanyen a aquesta necessitat de lideratges. Però en la política europea des de fa temps ha esdevingut un lloc comú dir que ara no hi ha líders com els d’abans, que Europa en el seu conjunt i cadascun dels seus estats en particular té plantejat un problema rellevant de lideratges. I passa el mateix, d’una manera o altra, també des de fa temps, en la política catalana: una disputa pel lideratge de cadascun dels seus espais polítics, més o ben o més mal resolta, i la demanda de lideratge –o la reivindicació de lideratges existents- forma part d’una manera molt visible dels debats polítics catalans.
Seria absurd negar la importància que té en la política, i no tan sols en la contemporània, en la de sempre, el factor humà. I la necessitat que hi ha, per a l’acció política –per a la positiva i per a la negativa- de lideratges fort, en mans de personalitats carismàtiques amb capacitat de marcar camins i d’encarnar projectes. Però personalment tinc la sensació que no és l’aparició atzarosa d’un líder carismàtic allò que genera i posa en marxa les dinàmiques polítiques importants en la societat, sinó que és precisament l’existència prèvia d’aquestes dinàmiques la que acaba generant l’aparició de líders. O, de vegades, la conversió en líders reconeguts –per a bé o per a mal- de personalitats que si no existissin aquestes demandes socials prèvies no ens semblarien particularment dotades per a la funció de lideratge. Si no hi ha un projecte polític latent en el si d’una societat, no sortirà un líder que l’inventi. Si no hi ha una demanda política més o menys difusa, no acabarà de quallar cap oferta. No és el líder providencial el que crea un estat d’ànim polític, és l’existència d’un estat d’ànim polític el que trobarà, amb més o menys fortuna i més o menys encert, el líder capaç d’encarnar-lo.
Certament, si aquest corrent polític previ és capaç de generar un lideratge carismàtic, capaç, que el doti d’atractiu i de força seductora, que pugui articular un discurs i elaborar una estratègia, l’existència d’aquest lideratge enfortirà el corrent previ, li donarà consistència i perspectiva. El lideratge és important, molt important. Però no neix en el buit ni en la campana de vidre dels laboratoris de la política. És el producte d’una demanda d’un sector de la societat. I la capacitat de lideratge té elements objectius, virtuts o habilitats humanes específiques, però té també un caràcter subjectiu: el corrent d’on ha nascut reconeix en una determinada persona aquesta funció de líder, que sobta i resulta sovint totalment incomprensible per a altres sectors que no participen d’aquest corrent previ. Trump és un líder indiscutible per a un sector dels Estats Units que el vota, molt personalment. Però sembla un personatge sense valor i sense substància, sense fusta objectiva de líder, a una part molt important de la societat americana (i encara més de l’europea). No és que el vegin com el gran líder de l’adversari, o de l’enemic. El veuen com un personatge caricaturesc, ridícul. Perquè hi hagi un lideratge ha d’haver-hi abans un projecte previ. I si hi ha un projecte previ prou estès a la societat, el lideratge acabarà sortint, inexorablement, millor o pitjor. La paraula “projecte” no m’acaba d’agradar, però no me’n surt cap de millor. No vull dir una idea clara i precisa de com es diagnostica el present i com es vol el futur. Vull dir una mena d’intuïció compartida, d’estat d’ànim, de voluntat difusa, que sovint no troba ni tan sols les paraules, els discursos i l’expressió política que necessita. I sovint el líder, encarnant aquesta siguem-ne encara projecte és qui el dota d’aquest discurs i aquesta estratègia a una nebulosa que ja hi era abans.
La paraula projecte tampoc ha de suggerir-nos, llavors, una força positiva, benintencionada, creativa. Pot haver-hi projectes aberrants, destructius. Però quan en la societat fan niu aquests corrents, aquests projectes, també els aberrants, també són capaços de generar el seu lideratge, i de vegades lideratges molt forts. L’admirable Manuel Chaves Nogales, en les seves cròniques des de Berlín d’abans de la segona gran guerra, ve a dir que no és Hitler qui ha injectat a Alemanys la voluntat de guerra. És una certa fam de guerra que ell ha detectat abans en la societat alemanya sortida de la Primera Guerra Mundial i de la crisi de finals dels vint la que s’inventa un Hitler que l’encarni. Hitler, sense això, seria un personatge insignificant, exòtic, marginal, un demagog de cerveseria. De fet, encara Chaplin a “El gran dictador” no el pinta com el líder temible que ja comença a ser, sinó com un personatge absurd i megalòman, que fa riure més que no pas fa por. I de vegades fa la sensació que alguns d’aquets líders del mal han abraçat el terror de la manera més funesta perquè necessitaven ser temuts per evitar ser risibles.
Dit d’una altra manera, a les eleccions americanes Trump és un líder –en molts sentits temible, perquè també en molts sentits està a un pas de ser risible- perquè encarna un projecte o un corrent viu en la societat americana. Els demòcrates tenen dificultats a trobar un lideratge, perquè el projecte que hauria d’encarnar està desorientat i indefinit, des del liberalisme clàssic (en el sentit americà del terme) fins a la nova radicalitat de la correcció política. L’europeisme va tenir grans líders quan era una idea hegemònica en l’Europa que sortia de la Segona Guerra Mundial. Ara diem que no hi ha grans líders a Europa. Pot ser que sigui perquè no hi ha en la societat europea cap projecte real que tingui aquella força, com el que va ser capaç de generar aquells lideratges? Pot ser que en l’Europa actual els corrents de fons de la societat europea actual siguin més excloents i atemorits que no pas positius i esperançats, i que, per tant, els lideratges es generin a la mesura d’aquests corrents? Pot ser que en la Catalunya de l’endemà del procés els dubtes, les desorientacions i, en alguns casos, uns somnis massa gasosos de canvi i en altres casos les enyorances massa líquides del bany maria no aconsegueixin condensar-se en corrents (en projectes) prou concrets, i que, per tant, facin més difícil l’aparició de lideratges?
Resumeixo. No és una qüestió de què va ser primer, l’ou o la gallina. El lideratge és important. En política –com en gairebé tot- calen lideratges. Però no és lideratge el que farà el projecte. És el projecte el que generarà el lideratge. I si es troben, no és que se sumin, és que es multipliquen. Si hi ha projectes, si hi ha esperances –però també si hi ha temors, si hi ha recels que esdevenen corrents de fons de les societats- els lideratges sortiran. Per a bé i per a mal, segons com siguin els projectes. Si no hi ha projectes, si no hi ha aquests corrents de fons prou definits i estesos, els hipotètics lideratges no trobaran sota els peus la terra necessària per plantar-hi les arrels.
