Cipriano García Sánchez, el dirigent de Comissions Obreres i del PSUC que és un dels referents del sindicalisme català a la transició i a qui vaig tenir el privilegi d’entrevistar en més d’una ocasió, va ser sotmès a un consell de guerra i empresonat al Penal de Burgos per haver participat –i organitzat- a Terrassa unes manifestacions per protestar contra la detenció de Jordi Pujol Soley pels fets del Palau. En els anys trenta, la solidaritat amb el president Companys empresonat pels fets del sis d’octubre va ser clau en la victòria electoral de les esquerres el febrer del 1936, mobilitzant el vot de persones i sectors –com una part de l’anarcosindicalisme- que normalment estaven en contra d’anar a votar o com a mínim discrepaven fortament de les posicions polítiques del president de la Generalitat. A l’altra banda dels registres de la memòria, la reedició de l’excel·lent llibre de Jordi Panyella sobre l’assassinat legal de Salvador Puig Antich a finals del franquisme ens ha permès recordar la tebior amb què la major part de l’oposició democràtica es va manifestar contra aquest crim d’estat, malgrat l’evidència de la irregularitat del procés i la injustícia de la sentència, perquè Puig Antich pertanyia a una línia política diferent a la majoritària.
Si trec aquests exemples per parlar de la possibilitat de la detenció i empresonament del president Puigdemont quan torni a Catalunya –perquè estic convençut que tornarà- no és per fer-hi comparacions i encara menys per establir rànquings. Ho faig simplement per il·lustrar el que em sembla un principi de la política democràtica: davant de determinats fets d’una força simbòlica i/o d’una potència humana que ens afecta a tots. Davant d’aquests fets, de vegades es produeix una suspensió natural de la lògica, legítima, però no única, de l’enfrontament entre partits polítics i àmbits ideològics. I quan això no es produeix i els recels partidistes se sobreposen a una reacció compartida, perquè han estat atacats principis i sentiments compartits, la història fa que amb el temps ens en penedim, com passa –espero- o hauria de passar en el cas de Puig Antich. Cipriano García no estava d’acord amb l’ideari polític de Jordi Pujol. Però es manifestava contra la seva detenció perquè la considerava un atac contra algunes coses importants que podia compartir perfectament amb Pujol, en termes sobretot de democràcia i també de catalanitat. Els votants anarcosindicalistes que van anar a les urnes per treure el president Companys de la presó no van abandonar els seus ideals anarcosindicalistes ni van passar a creure en la importància d’anar a votar sempre. Però en aquella ocasió treure el president de la Generalitat de la presó, on havia anat a parar per una acció política i institucional, va aconseguir que hi fessin una excepció.
Si detenen el president Puigdemont acusat d’unes accions que va fer com a president electe de la Generalitat de Catalunya i per la insòlita negativa d’uns jutges a aplicar una llei d’amnistia aprovada per una majoria parlamentària sortida de les urnes al conjunt de l’estat, no estaran detenint només al líder d’un determinat partit que defensa unes determinades idees. Es pot estar absolutament en desacord amb les idees del president Puigdemont i fins i tot amb la seva actuació l’any 2017 i sentir-se, com a demòcrata i com a català, ferit i ofès per una imatge seva emmanillat entrant en una comissaria o a una presó. La força simbòlica i política del fet transcendiria, si passés, i pot passar perfectament, la política conjuntural d’avui, les diputes partidistes, l’agenda complexa de la política catalana d’aquest estiu, on es juguen tantes coses i on són possibles visions prou confrontades. Per això, si em permeten l’explicació, he posat al títol “Si empresonen el president Puigdemont” i no “Si empresonen Puigdemont”. I encara menys “Si empresonen el líder de Junts”. Perquè la paraula clau és president. Com era clau quan parlàvem del president Companys. Com crec que s’ha de dir així sempre, per respecte institucional, també quan parlem del president Pujol, del president Maragall, del president Montilla, del president Mas, del president Torra i del president Aragonès. La presidència atorga un relleu institucional que està per damunt dels partits i fins i tot de les idees. I que genera un àmbit d’identificació i de respecte institucional que supera també el perímetre d’un partit, o de tots. Un president democràticament escollit és el meu president, encara que les seves idees no siguin les meves idees.
Per això, si retorna el president Puigdemont i és detingut i empresonat, la reacció moral del país –i després caldria veure com s’encarna a la pràctica aquesta reacció moral- no pot quedar contaminada per la disputa partidista o pel pes de la conjuntura. En cap direcció. Vull dir, a la vegada, que no es pot plantejar com una acció de partit, feta per estratègia de partit i amb uns objectius de partit, però al mateix temps que no ha de ser llegida ni resposta en clau de partit, amb l’oposició dels uns i la indiferència dels altres. Si ens creiem la institució, quan algú representa la institució l’ha de representar sencera i quan algú ataca la institució ataca a tots aquells a qui la institució representa. Al president Puigdemont l’acusen per ser president de la Generalitat, per accions polítiques fetes com a president de la Generalitat, que responien a un programa que s’havia presentat unes eleccions i havia estat votat, que tenia al darrere una majoria parlamentària, que hem quedat que en democràcia és la que dicta en nom de la gent les orientacions i les actuacions polítiques. I la no aplicació de l’amnistia en els termes que marca la llei tampoc no es pot deslligar del fet institucional de la presidència de la Generalitat.
El retorn de l’exili del president Puigdemont i la seva possible detenció és una pedra llançada damunt d’un llac, que ja de per si no té les aigües gaire quietes. No sé què s’ha de fer. Tinc una certa idea del que crec que s’hauria de dir. Però em sembla que seria un error i un mal símptoma sobre el nostre sentit institucional, que aquesta pedra fos llançada al llac des d’una lògica només de partits i que les onades que pogués aixecar responguessin només a consideracions de partit, en la direcció que sigui. La política democràtica aconsegueix accions, paraules i símbols. La força simbòlica de veure un president de la Generalitat emmanillat no permet reduir-ho a una polèmica partidista conjuntural.
PS.- Llegeixo que els socialistes espanyols proposen i accepten una fórmula que permetria la investidura de Salvador Illa com a president de la Generalitat. La fórmula, a curt termini, significaria que l’Estat espanyol governat pels socialistes traspassaria diners i competències a la Generalitat de Catalunya governada pels socialistes. De moment, per tant, seria com un traspàs entre dos comptes corrents que tenen el mateix titular i que se suposa, per tant, que se’ls voldria gastar en les mateixes coses. I si un dia els socialistes deixen de ser els titulars d’un dels dos governs o dels dos? La fórmula es mantindrà? No és possible saber-ho, però hi ha un precedent interessant. Amb govern socialista a Madrid i a Barcelona, Zapatero –precursor de Pedro Sánchez- va proclamar solemnement: acceptaré l’Estatut que surti del Parlament de Catalunya. Volia dir que, com que la Generalitat tenia un govern socialista amb majoria parlamentària, els socialistes catalans ja procurarien que l’Estatut que sortís del Parlament fos acceptable per als socialistes espanyols. Però va resultar que el president Maragall va promoure un Estatut en clau catalana, que no resultava còmode per als socialistes espanyols. Què va passar llavors? Que Zapatero i el PSOE van oblidar immediatament la proclama solemne en la qual es comprometien a acceptar l’Estatut que sortís del Parlament de Catalunya i van participar amb entusiasme en la seva retallada, pentinat i castració final a Madrid. Ja no era un traspàs de poder entre dos comptes amb el mateix titular. El pacte de Zapatero, com cantava la Trinca, va esdevenir paper mullat. Pot passar ara el mateix? Com a mínim hi ha una gran diferència: Salvador Illa no és el president Maragall.
