Sabeu el que significa Barcelona per a Catalunya? Aquesta hauria de ser la primera pregunta que caldria fer-li a qualsevol aspirant a batlle (o regidor) de la capital. Si no ha teoritzat mai sobre aquest fet (encara que fos en un simple article d’opinió), no està capacitat ni per ocupar un càrrec de bidell a la Casa Gran de la ciutat. Comenceu a entendre doncs per on comença la degradació actual del cap i casal? Com que els barcelonins hem estat poc exigents a l’hora de valorar qui ens ha de dirigir, ho han acabat fent personatges estrambòtics com Ada Colau o frívols funcionaris socialistes com Jaume Collboni. Les conseqüències de tot plegat les podeu comprovar dia a dia en qualsevol racó i àmbit de la capital.
Personalment, porto els dos darrers anys denunciant la creixent decadència nacional, cultural i social de Barcelona i el pervers model econòmic on s’ha instal·lat. Un model basat en el turisme de baix cost i la consegüent importació de mà d’obra barata en forma d’allau migratori per mantenir-lo. Uns pocs hi guanyen (les elits de la ciutat) i la majoria (classes mitjanes), ens empobrim. Mentrestant, la catalanitat recula de forma constant en les nostres places i carrers.
Ara bé, en tota aquesta lluita, no oblido mai apuntar allà on cal revertir la situació i adverteixo sobre els efectes dramàtics que significaria la caiguda de la capital per al conjunt de la nació. Ho faig a còpia d’escrits, vídeos, entrevistes o conferències.
Amb tot, quan parlo d’aquestes coses, no vull deixar de citar la publicació del meu llibre Contra el senequisme polític (1991), on ja feia una crítica de la deriva espanyolista de les polítiques de l’aleshores batlle Pasqual Maragall. Com tampoc un altre intitulat Joan Fiveller, model de caràcter (2002), que és el retrat històric de l’insigne conseller de la ciutat, l’estàtua del qual presideix la façana de l’Ajuntament. O la protesta de botiguers barcelonins que vaig liderar l’any 1993 contra els impostos abusius que ens imposava el consistori, fet que va motivar que pronunciés tres discursos a la plaça Sant Jaume davant de centenars de persones.
També va ser meva la iniciativa per tal de retirar la medalla d’or de Barcelona a la llavors infanta Cristina de Borbó (2016) a través d’una carta signada per 50 personalitats, entre les quals figurava l’ara traspassat cronista de la ciutat Lluís Permanyer. Perquè sé el que significa per a Barcelona la vergonyosa submissió a la monarquia espanyola de les seves elits, també vaig ser un dels impulsors del canvi de nom de l’antiga plaça Joan Carles I per l’actual Cinc d’Oros. Qui vulgui comprovar tot això que dic, pot fer-ho pitjant quatre tecles del mòbil.
Si faig aquesta descripció curricular sobre el meu compromís polític amb Barcelona (inclòs que vaig ser candidat a la batllia l’any 2011 per Solidaritat Catalana) no és per presumir, és simplement per afirmar amb rotunditat que, quan parlo de la ciutat, sé de què parlo. Conec millor l’ànima de la capital que la major part dels pocapenes que avui escalfen una cadira de regidor.
És per tot plegat, i perquè no veig ningú dins dels grans partits actuals amb una mínima idea de com revertir la decadència del cap i casal, que he decidit prendre la iniciativa i llançar la idea d’una llista electoral que estic disposat a liderar. Sobre quin serà el seu esperit, no crec que ningú s’emporti cap sorpresa. No m’he mogut de lloc. De fet, recullo el guant de la proposta de 100 personalitats de la ciutat que ara fa dos mesos van fer pública la Carta oberta al poble de Barcelona. Allà podreu veure quines seran les idees força que han de moure aquesta candidatura. Cal deixar l’activisme i concentrar-nos en exercir el poder.
Al meu costat, en aquest repte, hi ha una bona colla de patriotes barcelonins conscienciats de la situació d’emergència que viu la capital. Confesso que el seu criteri i preparació han estat l’element fonamental que em fa confiar en l’èxit del projecte. Però no en som prous encara. El nostre propòsit és ser encara molts més, tot deixant de banda les diferències que hàgim pogut tenir. Mà estesa. Perquè la capital de Catalunya ha d’estar per sobre de tot. Ens acompanyeu?
______________
PS: Aquest és el meu darrer article com a col·laborador habitual a El Món, donada la meva nova situació política que acabo de descriure. Però no voldria acomiadar-me d’aquesta faceta sense reconèixer sincerament la bona acollida i assistència que sempre m’han dispensat tots els integrants de la seva redacció. Tot començant per la directora, Sílvia Barroso.
Ara bé, vull agrair especialment a Salvador Cot (editor) el tracte que sempre m’ha dispensat. Des de fa més de disset anys, m’ha obert les portes tots els mitjans que ha dirigit per escriure amb total llibertat. Fins i tot ho va fer quan molts altres me les tancaven en moments jurídic processals difícils i complicats per a la meva persona. Gràcies.
