Als Estats Units, les manifestacions de la campanya No Kings (“Prou Reis!”) han aplegat centenars de milers de persones (vuit milions segons els organitzadors). A moltes ciutats del país, amb l’ajuda de Bruce Springsteen i altres estrelles de l’àmbit progressista, les multituds han cridat eslògans contra el president, el vice-president Vance, grans empresaris i altres figures del moment. La protesta enllaça amb les mobilitzacions contra la política de fronteres i la policia de control d’immigrants, així com els escàndols dels arxius Epstein, el suport a les accions militars del prèmier israelià Netanyahu i ara, sobretot, la guerra d’Iran. S’està creant una opinió pública que cada cop s’assembla més a l’estat d’ànim de les protestes de Vietnam. Ben pocs s’empassen que l’operació a l’Iran despertarà una revolució democràtica i un canvi de règim.
Fa poc, tot el que estem veient era inimaginable. En qüestió de mesos, les valoracions de Donald Trump han baixat a nivells històrics, i el descontent ja no es limita als rivals demòcrates de sempre. Cada dia se senten més crítiques provinents del seu propi bàndol, siguin polítics republicans o opinadors conservadors que comencen a estar-ne tips, del personatge. Les formes de l’inquilí de la Casa Blanca hi han fet molt; durant un temps, les seves sortides de to han estat més o menys tolerades per votants i seguidors. Alguns fins i tot les aplaudien, perquè agraïen una forta sacsejada al sistema polític convencional de Washington, satisfets que per fi “algú parlava clar, com la gent normal.” Altres toleraven les astracanades de Trump perquè al capdavall aprovaven les seves polítiques econòmiques, netament proteccionistes i nacionalistes.
La guerra de l’Iran sembla que ha estat la gota que ha fet vessar el got. L’home que va prometre acabar les guerres i no embolicar-se en conflictes mundials, va pel camí de convertir-se en l’embolicaire major del segle. Segurament animat per la detenció i deportació de Nicolás Maduro, ha pensat que podia fer el mateix amb el règim dels aiatol·làs. I no, no ha pogut ser; fins i tot després de liquidar físicament el líder suprem Alí Khamenei, i una pila de dirigents islamistes més, el sistema polític iranià no s’ha esfondrat. La Guàrdia Revolucionària, pilar de la seguretat interior, aguanta, i hi ha relleus de sobres per als comandaments que han estat occits. Els perses estan passant un tràngol considerable, per descomptat, però la capacitat de reacció i de resistència de la República islàmica està essent proverbial.
Mentrestant, el cowboy de la paraula forta, el milionari que prometia actuar amb mà dura i decidida, ens està oferint un espectacle deplorable. Avui diu que matarà qui calgui, i a l’endemà assegura que està negociant, encara que els iranians ho neguin. Al cap de poc garanteix que obrirà per les armes l’estret d’Ormuz, i poc després insisteix que l’obrirà per la via diplomàtica. Mentrestant, la regió s’ha inflamat, i les bombes esclaten de Tel Aviv al Iemen, passant per Dubai, el Líban, Teheran… El petroli i el gas es disparen, l’or s’enfonsa i els governs afectats imploren al dinàmic duo de Trump i Netanyahu que aturi la follia que ha generat. Certament, la majoria dels observadors, incloses les cancelleries occidentals, fa anys que admeten que la política dels aiatol·làs xiïtes és un perill, i l’amenaça nuclear no és cap ximpleria. Però comencen a intuir que la parella d’inconscients que han encès la guerra estan fent el pitjor que podien fer per evitar l’escalada. De fet, l’encenen.
Tal i com va passar en la crisi del petroli, que es va iniciar en la guerra del Yom Kippur de 1973, ens trobem amb un escenari impossible d’aguantar gaire més temps. El preu del petroli encara depèn massa dels alts i baixos del golf Pèrsic; i fent potineries a Pèrsia, és evident que no s’ajudarà gaire a mantenir l’estabilitat del mercat energètic. Estem davant, doncs, d’una situació de crisi política i bèl·lica, però també econòmica. Que acabarà afectant les butxaques de tota la població mundial, començant per la dels Estats Units. I aquesta guerra la perdrem tots.
Ignorem si Trump era conscient del que podia desencadenar amb el seu misto. Avui ja és molt obvi que va actuar com un autèntic piròman. Si no reconeix que es va equivocar, i que va provocar un incendi de proporcions dantesques, i no rectifica, ho tindrà més cru que el petroli. Vés a saber si no haurà de fer front a una revolució democràtica, però no pas a l’Iran, sinó a casa seva.
