La sala de plens del Congrés dels Diputats s’assemblava en els moments de constitució de la nova cambra al Teatro Real el dia del sorteig de Nadal. L’expectació que havia atret la constitució de la mesa recordava la que acompanya cada any el cant de la grossa. Hi havia més coincidències. També es cantaven els noms com els números dels dècims i l’urna feia de bombo. El primer premi va saltar abans d’hora i l’eufòria es va escampar entre els diputats socialistes, els aliats convençuts i els mitjans afins. Francina Armengol se’n feia creus. Potser no li ho havien explicat bé i ella esperava -com ha estat fins ara tradicional- a la segona votació. No va caldre. La gran incògnita, que es deia Junts, va per faena. Sense oripells. Si Carles Puigdemont arriba a un acord, arriba a un acord. I no cal ni preàmbuls ni més romanços.
La política de Junts també és diferent de la convencional en uns altres aspectes, secundaris però importants, com ara la discreció. Per primera vegada en molts anys, els seus dirigents són capaços de negociar sense filtracions interessades. Si algun mitjà -que n’hi va haver un- va esbombar l’acord abans de la votació, ho va fer gràcies al PSOE, que és com un telèfon de dutxa. Tot forats.
Siga com siga, ja hi ha mesa. I amb mesa, hi ha partida. Per què Puigdemont ha deixat de costat les reticències -enormes reticències- que el fan desconfiar de Pedro Sánchez i ha acceptat l’acord? Ell ho dirà. Més ben dit, ell ja ho ha dit, i diu ben poca cosa. Més enllà d’haver aconseguit una fita que sempre havia estat aspra: l’oficialitat del català -i del basc i el gallec- a la Unió Europea.
És lògic pensar que hi ha hagut pacte perquè hi haja partida. És a dir, per evitar avançar encara més un més que probable avançament electoral. Si Junts deixava que Cuca Gamarra es fera amb la presidència del Congrés, la decisió els desplaçava immediatament del centre d’atenció polític i informatiu. I és lògic que Junts -i qualsevol altre partit- el vulguen. Amb Armengol com a presidenta gràcies a Junts, la partida continua i Puigdemont s’assegura l’atenció -i una mica més d’odi perquè hi ha gent que odia d’ofici i de partida de naixement- almenys fins que el seu partit haja de tancar el pas següent.
La decisió de Carles Puigdemont recorda -això sí- el vell peix i el més vell encara cove. El vot de Junts ha estat barata l’oficialitat del català a la UE. No és poca cosa. O sí, segons qui. Diuen també que el PSOE i Sumar s’han compromès igualment a oficialitzar les altres llengües de l’Estat al Congrés i a activar comissions que escenifiquen -o teatralitzen- una investigació sobre les clavegueres de l’Estat -què diran els caimans?- i sobre els atemptats del 17-A, on el CNI va fer i desfer i on les altres institucions de l’Estat han fet orni i han desfet peticions. Però tot això són compromisos. I com que Puigdemont no se’n creu cap, només ha parlat de fets: el ministre José Manuel Albares ja ha lliurat a la UE la petició d’oficialitat dels altres idiomes de l’Estat. Caram si s’afanyen els socialistes quan els interessa. Com el coix de Cabanes, que, corrent corrent, el cul li tocaven les cames.
Amb això només hi ha un dubte i una impertinència. El dubte és si el ministre d’Exteriors ha demanat també l’oficialitat del “valencià”. Són capaços. La impertinència és saber per a què cal que el gallec siga oficial a la Unió si ja n’és el portuguès. Tant se val. Minúcies.
La decisió de Junts ha avalotat la part del galliner independentista més insatisfeta. Aquella que acusa tot l’independentisme parlamentari d’haver-se rendit a l’enemic. Quan es va saber la votació, la xarxa envescada es va omplir de comentaris que retreien a Puigdemont una nova “traïció”. No queda clar que siga nova. Si el president a l’exili ja era un “traïdor” i els més alterats no el van votar, en tot cas ara és coherent. Els ha donat la raó. Que el conviden a absenta. Hi ha gent que quan descompta traïdors, nyordos, botiflers, infiltrats i comprats, es queda sola. I encara. Si rasquen una mica en ells mateixos, segur que acaben eliminant-se també.
Entre tanta festa patriòtica, Carles Puigdemont es va afanyar a dir que una cosa és una bacora i una altra una figa palera. El líder de fet de Junts va demanar al PSOE que no done res per fet perquè una cosa és la mesa del Congrés i una altra la investidura i que, en aquest àmbit, les coses i les aspiracions de Junts “no s’han mogut”. I això vol dir, amnistia i autodeterminació. No ho tindran fàcil, Puigdemont ni Junts, si les converses amb el PSOE i Sumar els porten a un altre costat. Al de les renúncies. El seu electorat es passaria a fer més grossa l’abstenció. Tampoc ho tenen fàcil socialistes i sumands si volen convèncer Junts de la “inconstitucionalitat” de les seues pretensions. Eleccions al desembre.
El remat -provisional- de tota aquesta història és que Pedro Sánchez se n’ha sortit. El gat de Pedro Sánchez -no és un possessiu, sinó un especificatiu- té set vides. És difícil determinar quantes n’ha cremat. En tot cas, la pròxima es diu investidura. Si Carles Puigdemont li la facilita barata fum, Sánchez les recuperarà totes. Puigdemont no és tant terròs. Amnistia i autodeterminació? Eleccions al desembre.
11
23
