A voltes he escrit, com han fet tantes altres dones, al·ludint al manspreading (aquesta manera de seure de tants senyors al transport públic, com si fossin al sofà de casa, però forçant alhora que la senyora que seu al costat hagi d’anar-se replegant dins la meitat de l’espai del seu seient), com a expressió de masclisme, com a indicador físic i gràfic de la relació que molts homes, dins les cultures patriarcals, tenen amb el món i especialment amb les dones: donant per descomptat que l’espai és seu i que el cos de l’altra no existeix, i si existeix, ha de viure oprimit.
Avui, però, amplio una mica més el concepte de “transport públic” als trens, que fa mesos que els agafo en aquesta modalitat de fer llargs recorreguts per anar a fer feina. Els trens, doncs, com a espai públic –i conseqüentment compartit– on no només cadascú té, ha de tenir un lloc: els trens també com a escenari dins el qual se signifiquen les individualitats.
A banda que, si es pot, miro d’anar sempre sola, un cop el tren es posa en moviment i constato que hi ha algun parell de seients on no hi ha ningú, us he de confessar que també miro d’evitar passar tot el viatge al costat d’un senyor: per això del manspreading, precisament, que dins un tren de llarg recorregut es tradueix en el monopoli dels endolls, els peus sobre la paperera compartida, els colzes ben estesos, i… en fi!
El fet és que, per molt que ho evito, i que miro de concentrar-me en la meva feina, o en el pòdcast de les Guarres de la setmana, la masculinitat traspua per tot arreu, i m’és inevitable anar pensant, llavors, a mesura que vaig sentint i veient, en el món que tenim. En el món en què es mouen les meves alumnes adolescents, en el món professional on hi han i hem de competir, en el món de les notícies que volem que passin de pressa, però que en realitat són només l’evidència més visible d’allò que hi ha pertot i que es conrea, molt especialment, en l’entre-homes.
Us refereixo només un parell o tres d’exemples, per allò del “no tots els homes”, que a aquestes alçades de l’article, molts deuen estar pensant.
Tren u, divendres a la tarda: jove, d’uns vint-i-molts, amb paquet industrial de xiclets que va buidant compulsivament, alhora que els mastega amb la boca ben oberta i fent soroll mentre va resolent correus electrònics. És assessor financer, o gestor, no em va quedar clar. Manega un Excel impressionant i, de sobte, rep una trucada -per això sé que fa quelcom de finances-. “Sí, estava molt mal fet, allò que em vas enviar. En realitat ho vaig acabar fent tot jo, però en fi. Que sí, que el que passarà és això, que tu al client digues-li allò”. I penja. I no pot evitar, per allò de traspuar, dir, ben en veu alta, un “pfff, què desesperant aquesta dona!”.
Tren dos, un dimarts. Dos nois sobre la trentena: un arriba al seient, treu les tovalloletes de desinfectar, neteja la tauleta, treu els tiquets de la setmana, obre l’ordinador, i pregunta al seu company que com fa ell el rendiment de despeses a la seva companyia. Treballa en una empresa de construcció, “què dius, tio, que jo no soc a l’obra, que jo soc a les oficines!” i… “Sí, no m’han ofert més sou, i per això no he anat a l’empresa que em va contactar. El que va passar amb l’anterior empresa va ser que teníem tots molt bon rotllo, i estàvem superbé, però van contractar una tia, que era bastant putilla, i la van posar de jefa, i vam decidir marxar tots”
Un altre tren, un altre dia. El senyor que seu al costat ronda la cinquantena, rep una trucada de la seva filla, que respon, mentre continua ampliant i passant fotos de senyores a la seva tauleta. No parla, escolta, i va fent un “mm” “aha”, “sí”, mentre segueix passant les fotos, fixant-se en les senyores, ampliant-ne parts. La filla, dedueixo, li explica alguna cosa important que li deu haver passat, i que vol compartir amb el pare. I, finalment, respon el pare: “bé, filla, però de tot això el més important és que ho sàpigues encaixar. Et deixo, que ja estem arribant, et veig demà o demà passat”.
I el darrer, també en un altre tren i un altre dia: dos empresaris, parlant de negocis, havent fet del vagó de tren el seu despatx. La secretària, tot i que són ja les sis de la tarda, rep les trucades i les ordres. “A veure, tu no t’emboliquis: truca a tal, li dius tal, i amb el que et respongui, em fas un mail abans de marxar a casa”. I penja, i comenta amb el company: “és que se li ha de donar tot mastegat!, el que passa és que és dòcil, per això la tinc: mira, són més de les sis de la tarda, i encara és a l’oficina”. Passen dos minuts: “doncs això que et deia… que l’última amb la qual em vaig embolicar, de seguida, que què teníem, que què no… bufff… un agobio, tio!”
Mira que miro de fer feina, i de distreure’m, al tren, però resulta inevitable recollir totes aquestes evidències, i deduir com és, de violent, amb les dones, aquest món dels senyors de tots els trens!
