En menys d’una generació, la meva, he passat d’estudiar a la universitat i que el meu amic Francesc fos l’únic que duia un ordinador portàtil a classe, a haver de fer classes dins d’aules plenes d’adolescents i de joves que porten, com a mínim, cada un, un parell de dispositius mòbils a sobre.
La generació de docents d’universitats meva hem passat de prendre apunts a ma, de consultar les fitxes de cartolina dels llibres que volíem demanar en préstec i llegir, una a una, totes ordenades alfabèticament dins calaixets de fusta a les biblioteques, a haver d’enginyar-nos amb vídeos, power points i jocs, com explicar coses al llarg d’una hora i dos quarts, o dues, a estudiants que entren, seuen, despleguen sobre la taula els seus dispositius, i comencen a jugar, a xatejar bilateral o multilateralment, a consultar l’actualització dels missatges d’Instagram, i, com a molt, a interactuar amb la Intel·ligència Artificial.
Penso que si hagués de definir quin moment de la història estem vivint, diria que som dins l’era del “no ser enlloc”. I ho proposo com a historiadora, perquè com a humanitat d’una banda del món, hem endreçat els cicles de la nostra història, i hem periodificat el nostre temps passat, segons hem sentit i pensat en cada període, en cada època.
Doncs bé, tornem a les aules: no sé si us passa, però jo tinc molt clar què em van explicar a escola i a la universitat, de petita i de jove, ben explicat i jo ben atenta, perquè no ho he oblidat mai. A l’escola em van explicar el sentit de la frase “torni vostè demà” per entendre com funciona habitualment l’administració pública, em van explicar quina era la diferència entre estat, nació i país, i per a què servia cada terme per explicar-nos Catalunya, i a la universitat em van explicar coses que sempre més he tingut clares dins el cap, sense necessitat de llegir gaire més sobre elles, com el concepte de llibertat femenina, com funcionava el feudalisme, o per què Espanya va coincidir que a finals de segle XV va emprendre viatges per l’Oceà Atlàntic. I ho dic, tot això, i ho escric de memòria, perquè penso que va ser el fet de romandre a lloc, i el fet d’estar concentrada -a banda que m’ho expliquessin bé, he dit- el que fa que avui, molts anys després, ho tingui tot ben endreçat al cap. Dins les aules d’ara, però, no hi ha pràcticament cap estudiant que sigui allà més que en cos. Pràcticament cap que tingui la disposició i la capacitat d’atendre, concentrar-se i d’interessar-se per allò que passa dins aquelles quatre parets: que una persona explica, que hi ha companys i companyes que pregunten o que exposen quan els toca, i que hi circula, o si més no hauria de circular, coneixement. L’habitual, comentava a l’inici, és que cada estudiant estigui fent anar alhora el mòbil i l’ordinador o la tauleta. Sovint, només per les cares que posen, ja sé que estan xatejant entre ells. Sovint, també, amb tota la naturalitat que els és possible, s’ensenyen coses de pantalla en pantalla, riuen, i comenten. I aquí el que volia plantejar: sovint, quan interrogo o intento que algú respongui o expliqui la tasca que ha fet preparatòria a la classe, corren a consultar el ChatGpT o el Gemini, i em llegeixen sense pudor el que els surt amb immediatesa dins la pantalla. I sí, els nois ho fan amb molta menys vergonya que les noies. Els nois solen fer servir les eines de la IA com mostrant-se a sí mateixos que estan aconseguint en un tres i no res “fer la tasca” que cal fer per passar a una altra cosa.
I penso que, en això, les aules d’universitat són prou el reflex de la societat en què vivim: ha quedat generalitzat, perquè es vincula a la sensació de possessió, d’èxit, de competència assolida, que fer servir les eines de la IA és saber estar i respondre allò que cal en cada moment. I els nois ostenten, molt més que les noies, aquest convenciment. Fan servir la IA per a aterrar un momentet, resoldre, i tornar a marxar (amb la ment, amb la pantalla següent, amb la consulta compulsiva de l’actualització dels post a IG, amb la revisió del xat, etc.). Les noies solen tenir més vergonya en admetre que estan fent servir la IA perquè no s’han pres el temps de preparar bé la classe, o la resposta, o perquè no han estat prou atentes. Com si els pesés més, a elles, el tenir consciència que no eren allà, atentes, i aprenent, sinó a mil llocs alhora a través de la pantalla.
Els senyors de la Intel·ligència Artificial presumeixen de tenir el món en un click i n’estan fent una forma de coneixement, però el món només es coneix, i s’entén, si som en ell, si ens hi aturem, si l’escoltem i el sentim: tot allò que la IA no sap fer, i que les dones, al llarg de la història de la humanitat, hem fet tant perquè no ens ha semblat tan interessant anar corrents a assolir, a conquerir, o bé a adquirir.
