No fa gaire, la secretària general d’un partit independentista demanava a una altra força també independentista que abandonés els “retrets” i li recomanava de “passar pàgina” i superar “divisions” per tal de “treballar plegats”. Hi estic d’acord. Som milers i milers els independentistes no adscrits a cap partit que fa anys que ho demanem. L’espectacle de la divisió, de les picabaralles i de frases com ara “el Procés no avançarà si no el lidera el meu partit” –li sona aquesta frase tardana, a la secretària general?– és un espectacle del tot estèril. Per aquesta via només es genera un sentiment de vergonya aliena i molta tristesa. La mateixa tristesa que vam sentir el dia d’infaust record en què un senyor, alineant-se amb l’espanyolisme, va negar el dret de vot del president de Catalunya com a diputat, i el mateix dia que vam veure com un partit independentista s’alineava igualment amb els partits ultranacionalistes espanyols negant-se a aplaudir el discurs d’autodefensa del president contra un Estat dictatorial que pretén arrabassar per la via penal allò que les urnes li neguen. Va ser un dia en què el Parlament de Catalunya (i algú més) es va autodegradar.
Els addictes a la calculadora electoral no volen saber res de perspectiva històrica. Viuen al dia i s’alimenten de faves comptades. La resta són romanços. És una llàstima, tanmateix, perquè les accions i els gestos d’avui, lluny d’esborrar-se com les cintes de la sèrie “Missió: Impossible”, queden reflectits en la història. Per tant, el millor remei contra les “divisions” és no provocar-les. Sobretot en moments o circumstàncies de gran transcendència. I no és pas difícil. N’hi ha prou de tenir sentit d’Estat. Amb totes les conseqüències, això sí. L’1 d’octubre de 2017 hi va haver aquest sentit d’Estat, sense retrets, sense divisions i sense calculadores. Per això fou un èxit. I és precisament perquè ho fou que l’Estat espanyol ens ha declarat la guerra. Ho va viure com una humiliació i el seu orgull demana venjança.
La demanda de “passar pàgina” per “superar divisions” acostuma a tenir el seu origen en la dissonància cognitiva. Sempre apareix arran d’un fet que incomoda el demandant i que aquest, lògicament, voldria que fos oblidat, és a dir, “superat”. Els partits ultranacionalistes espanyols, per exemple, enemics declarats de la memòria històrica, insisteixen sempre en la “necessitat de passar pàgina” per tal d’evitar “divisions”. Són hereus ideològics del règim del 1939 i la memòria històrica no els honora. Una mostra recent ens l’ha donada el senat espanyol. Aquest senat ha dit que definir Franco com a “genocida” és una “manca de respecte”. L’ésser humà fa coses ben fetes i coses mal fetes, les primeres voldria que perduressin en el record, les segones voldria que caiguessin en l’oblit. Sembla una qüestió d’honor. Però què és l’honor?, es pregunta Falstaff, i ell mateix es respon: “L’honor és tan sols un escut d’armes”. Doncs bé, l’Estat espanyol ens ha declarat la guerra i nosaltres ens dediquem a fer-nos ‘selfies’.
Tots els independentistes que posen la llibertat de Catalunya per davant dels partits polítics recorden les moltíssimes vegades que des d’algunes forces se’ls ha dit que l’autonomia era una pantalla passada, que calia girar full perquè som en un estadi mental molt més avançat i assertiu. I certament fa de bon sentir. Vull dir que és una frase plena de dignitat. Però encara ho seria més si qui la diu se la cregués. I ja seria meravellós si, a més a més, totes les accions del seu partit fossin conseqüents amb aquest pensament. Em sembla, tanmateix, benvolguts amics, que agenollar-se davant la franquista Junta Electoral espanyola i davant d’uns tribunals d’idèntica ideologia disfressada covardament amb una toga és qualsevol cosa menys un comportament digne i assertiu. I, francament, crear falses expectatives entorn d’una taula de diàleg, que és i serà una prolongació de la política de peix al cove de Jordi Pujol, tot presentant-la com una negociació bilateral entre la nació catalana i la nació espanyola, és pura comèdia.
La visita de Pedro Sánchez ho ha fet ben palès: Catalunya no és cap subjecte polític. Doncs aleshores que és? Quina pregunta més absurda! Una colònia, naturalment. Amb altres paraules: tot el que es negociarà en la famosa taula serà pur autonomisme que es podria negociar pels conductes habituals entre Madrid i les ‘Comunidades Autónomas’. Tot! I ja sabem que res del que signa Espanya amb relació a Catalunya es compleix. Res de res. Preguntem als consellers quants pressupostos espanyols per a infraestructures catalanes s’han complert. Ni un! I així serà perquè ens encanta picar en ferro fred. És inútil, però permet travessar legislatures com el comte Dràcula travessava oceans de temps.
Finalment, parem atenció en la frase de Pedro Sánchez en sortir de l’entrevista amb el president Torra: “Sóc un ferm defensor de l’autogovern de Catalunya”. Quin grau de falsedat i de cinisme en una sola frase! La frase sencera, per bé que la segona part no la va verbalitzar, seria: “Sóc un ferm defensor de l’autogovern de Catalunya, però Catalunya no pot ser lliure”. I com es pot autogovernar algú que no és lliure? Com hi pot haver autogovern sense llibertat o llibertat sense autogovern? No hi ha resposta perquè no hi ha dominació més reeixida que aquella en què el dominat creu que s’autogoverna. I com que defugir aquesta incongruència equival a perpetuar la captivitat, no és estrany que hi hagi independentistes que estiguin ordint per després de les eleccions una Catalunya governada no pas per forces independentistes, que són les majoritàries, sinó en coalició amb el PSOE de Miquel Iceta i amb aquell partit que ni puja ni baixa sinó tot al contrari. Ras i curt: retorn al montillisme i Visca la República!
Està en joc la llibertat de Catalunya, amics. La llibertat és la causa més noble que pot perseguir un poble, i mai, mai, mai no serà possible assolir-la sense la unitat de les tres forces independentistes. Mai! La barca en què els seus tripulants no remen amb sincronia no té destinació. I sovint, no té ni destinació ni destí.
