Arran de les eleccions espanyoles amb majoria absoluta l’any 2000 José María Aznar va desplegar la bandera del patriotisme que ha definit la dreta espanyola des de les Corts de Cadis. Amb l’ajuda de la Federación para el Análisis y los Estudios Sociales, el patriotisme espanyol habitual va quedar entelat amb una trampa semàntica. La FAES va fer seu -i també tergiversar- el concepte “patriotisme constitucional”, que anys abans havia definit el filòsof alemany Jürger Habermas.
Habermas, reintèrpret del marxisme i pròxim a la socialdemocràcia, va definir aquest nou patriotisme alemany com “l’orgull d’haver superat de manera duradora el feixisme, haver establert un estat de dret i ancorar-lo en una cultura aproximadament liberal”. L’apropiació d’Aznar resulta del tot grossera, perquè el seu partit mai ha superat el franquisme. No es pot superar allò que s’ha assimilat. Ni tan sols l’ha condemnat. El liberalisme del PP es redueix al reaccionarisme inherent a la dreta espanyola. I el seu orgull és de bandera i corneta d’arrel africanista. El PP i Aznar s’haurien d’haver limitat a reivindicar el patriotisme, però van voler ser moderns. Tan moderns com el bigot del líder popular.
El patriotisme constitucional del PP va durar una rosada, perquè aviat va ser substituït per un concepte que encara esmussa més: el “constitucionalisme”. El nou “constitucionalisme” espanyol és el vell nacionalisme castellà de sempre. I va agafar sentit i volada contra l’independentisme català. Constitució? Com si els independentistes catalans no volgueren fer-ne una de pròpia. En realitat, doncs, més que “constitucionalisme”, la dreta i l’esquerra espanyola van violar la semàntica amb una metonímia interessada: constitucionalisme per patriotisme.
A partir d’aquesta subversió, no va ser estrany veure en una manifestació “constitucionalista” el PP, l’extrema dreta de Ciutadans i de l’incipient Vox, i el PSOE. Ni els avis ni els pares de la Constitució s’imaginaven un retrocés tan bèstia. I després han anat votant-se els uns als altres a Catalunya perquè “arriba constitucionalistas a vencer, que en España empieza a amanecer”. Contra l’alba zulú, l’amanecer constitucional.
Tampoc es fa rar llegir titulars de la premsa del Movimiento Constitucional que fan referència gallarda al “bloc constitucionalista del PP i Vox”. Només s’entén que Vox siga constitucionalista si prenem constitucionalisme per patriotisme. El darrer recurs dels canalles. Algun periodista ocurrent ho justifica d’aquesta manera: “Vox és un partit conservador constitucionalista, si bé és cert que també propugna la fi del model autonòmic contemplat a la carta magna del 1978, però això no els fa anticonstitucionals perquè la Constitució podria retocar-se amb el consens majoritari necessari”. Si Vox és “constitucionalista” perquè una reforma de la Constitució del 78 podria eliminar les autonomies, també ho poden ser els independentistes catalans, perquè una altra reforma podria liquidar la “indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”.
I si ací tothom és “constitucional”, els expedidors d’aquests carnets quins límits determinen? Qui en queda exclòs? La mateixa premsa falangista -perdó, constitucionalista- ho va aclarir fa temps: “Unides Podem és un partit anticonstitucionalista i radical d’esquerres”. Mantega de dos colors. L’esquerra, a Espanya, malgrat ella -ai!- sempre ha estat una mica o molt traïdora a la idea de la pàtria -perdó, de la Constitució. L’excomunió va encetar-se per Podem, però com que Podem va pactar amb Pedro Sánchez, òbviament Sánchez també és anticonstitucional. I amb ell, el PSOE, perquè, tret del requetè García-Page, l’obediència al líder és granítica. Però quan brota la lepra no s’atura fins que s’extirpa. Pedro Sánchez i el seu govern han fet també anticonstitucionalista el fiscal general de l’estat, Álvaro García Ortiz. Quan manava el PP afinaven amb els fiscals. Ara els corroeixen. Ortiz, perquè la roda no deixa de rodar, ha encomanat el virus antipatriòtic -perdó, anticonstitucional- a la Junta de Fiscals. I com que els fiscals es regeixen pel principi de l’obediència jeràrquica, ara són tots anticonstitucionalistes. I el rei, que va signar la llei d’amnistia, que és tota anticonstitucional? Redell! Se’ls multipliquen els traïdors!
Addenda. Per si a aquestes alçades de l’article algun lector desorientat encara no ha arribat a la conclusió exacta de què és el patriotisme constitucional espanyol -ara constitucionalisme-, la lectura del principi VI de la Constitució -perdó, de la Ley de Principios del Movimiento Nacional- és inexcusable: “La unidad entre los hombres y las tierras de España es intangible. La integridad de la Patria y su independencia son exigencias supremas de la comunidad nacional. Los Ejércitos de España, garantía de su seguridad y expresión de las virtudes heroicas de nuestro pueblo, deberán de poseer la fortaleza necesaria para el mejor servicio de la patria”. Això és constitucionalisme.
