La línia d’argumentació canvia, però la intenció sempre és la mateixa. Els inductors d’aquesta mena de divises pretenen la subordinació, l’assimilació i la desaparició de la llengua que consideren inferior. Ho poden fer -ho han fet- de moltes maneres: a les braves o a les blanes, en diferents intensitats. Des del “Soyez propres-Parlez français” de les inscripcions als llocs públics de la Catalunya Nord del segle XIX fins al “Sea usted educado y hable en castellano” del segle XX i tan actual encara al País Valencià. Ara a Catalunya ha fet fortuna l’apel·lació a l’amabilitat. Els catalanoparlants, en situacions poc o molt aspres, han de mirar sempre de ser “amables” i canviar d’idioma. En hipotètic benefici propi.
“Netedat”, “educació” o “amabilitat” són sinònims presentats des d’una intenció impresentable. Tots aquests conceptes -amb cares diverses- parteixen del dogma de la superioritat del francès o de l’espanyol davant el català. L’un no cedeix mai, l’altre ha de cedir sempre.
Un catalanoparlant només pot ser “net”, “educat” o “amable” si renuncia al seu idioma davant de l’altre, siga francès, siga italià o siga castellà. Òbviament, no és tan greu comminar a l’“amabilitat” que fer-ho a la “netedat”, però tot i que canvie “la cura” parada, l’“efecte” pretès és el mateix.
La majoria dels catalans catalanoparlants tenen una reacció defensiva, d’hostilitat, davant l’ordre o l’insult, però per contra són més receptius -o del tot receptius- quan se’ls demana educadament, amablement, que siguen educats o amables i renuncien a l’ús del seu idioma en segons quines relacions personals o públiques. I aquest és el problema i la trampa.
L’estratègia de la subordinació, crua o subtil, s’ha allargat durant segles i té efectes permanents i a la llarga letals. En el fons, es reconega o no, hi ha un complex d’inferioritat que no sempre és perceptible per qui el pateix. La gent que parla català té la sensació íntima i inconfessada que el seu idioma no serveix -o serveix menys- per a segons quins usos, que sempre són ells els qui han de cedir el pas.
El catalanoparlant, per regla general, a més, fuig del conflicte, fins i tot de la incomoditat, perquè el fa sentir-se en fals. Només és capaç d’assumir-lo quan l’agressió és més evident. Això provoca que davant una persona desconeguda o racialment diferent els catalanoparlants majoritàriament recórreguen en primera instància al castellà, que sí que és útil per abordar aquestes situacions. Perquè, a més, després arriba el segon parany, que consisteix a parlar sempre amb una persona en l’idioma en què l’has coneguda: “Sí, ja sé que vol aprendre català -o que ja el parla-, però com que ens vam conèixer en castellà…”. Amb un desconegut, doncs, aquest mecanisme presenta com a lògic expressar-se en castellà, una llengua que després es mantindrà durant tota la relació perquè va ser la del punt de partida: “Em resulta estrany canviar ara al català”.
Aquesta conducta, considerada “normal” per la majoria dels parlants, fa que els immigrants relativitzen la importància d’aprendre a parlar català i fins i tot porta a la catàstrofe que arriben a considerar-lo inútil, una llengua prescindible -de vegades, molesta- per a les relacions habituals.
El recurs a apel·lar a l’“amabilitat” o la “simpatia” ha cobrat volada quan a Catalunya s’ha escampat la sensació -fonamentada- que el català retrocedeix greument, que la immersió no és tan immersiva i que l’escola ha deixat de ser el mur de contenció per a garantir la vitalitat de l’idioma propi del país. Els qui el fan servir, aquest recurs -de manera malèvolament intencionada o de bona fe- han de trobar una resposta amable, sí, també argumentada, però contundent. No és més “amable” qui parla castellà a una persona que no coneix o a una persona que s’expressa en castellà habitualment. Una cosa és un gest puntual en una situació concreta, i una altra una renúncia permanent.
Cal constatar, però, prèviament, una paradoxa impertinent. Només fa uns anys una part de la gent catalanoparlant que ara se sent més alarmada i inquieta va assumir la teoria contrària. La que insistia en la necessitat de sumar els castellanoparlants a la causa de la independència i de l’Estat propi. I de fer-ho en castellà.
Les mateixes persones que ara busquen bocs emissaris pel retrocés del català destacaven llavors de manera entusiasta el fet que en les grans manifestacions a favor de la independència se sentia “molt” parlar castellà. Aconseguir “l’Estat propi” o “la república catalana” els semblava molt més prioritari que capgirar l’estatus del castellà entre la immigració en aquells moments. No passa res. Canvien els temps, els interessos, les modes i les tendències, però cal tenir present el gir en les prioritats per demanar humilitat als més alterats.
Aquesta gent, que sempre busca culpables i no solucions, farien bé, a més, de preocupar-se per la situació del català en tots els territoris que el tenen com a propi des de la descomposició del llatí o -majoritàriament- des de l’expulsió dels musulmans que havien envaït la península durant el segle VIII. Molt sovint -massa sovint- fa l’efecte que el seu melic lingüístic és moll reduït i que només s’agiten quan veuen entrar la rabosa al seu corral.
El català, sí, ara i durant els moments anteriors de prioritat republicana pateix una situació de retrocés constatable a Catalunya. No és cap novetat. Fa anys -dues dècades- que una sèrie de circumstàncies coincidents l’afecten i l’afebleixen. Els fenòmens lingüístics no s’expliquen per una causa només i en un moment concretíssim. En tot cas, les darreres allaus immigratòries n’han modificat l’estatus -com ho han fet cada onada d’allò que hem convingut a dir “noves tecnologies” o modes tan aparentment innòcues com l’estil musical del moment.
La joventut catalanoparlant -el segment potser més porós de la societat- no sent prioritària la lluita per la vitalitat de l’idioma i no entén el concepte de “militància lingüística”. Interpreta la realitat, aquesta joventut, d’una manera potser més ingènua, menys transcendent també, que els seus predecessors. I adopta actituds menys compromeses.
En tot cas, és evident que la realitat actual i les estadístiques projectades al futur immediat demanen reaccions vigoroses. Les eleccions han provocat que algunes opcions polítiques presenten alternatives que miren de frenar la tendència diluent. És el moment de valorar-les i destriar-les. Decidir quines són les que poden enfortir més la situació del català. En aquest sentit, la responsabilitat del proper govern és evident. També hauria de ser palmari que no es pot responsabilitzar només l’escola del múscul del seu idioma vehicular.
Mentrestant, això sí, ningú hauria de caure en trampes macabres. Els parlants de llengües minoritzades no tenen l’obligació de ser més amables que els de les que les minoritzen. No són més “amables” els catalanoparlants que cedeixen sempre que els angloparlants que no ho fan mai. En tot cas, han de ser més hàbils, perquè són més dèbils. L’amabilitat és una signe civilitzatori que ens ha d’implicar a tots per igual.
