Entre llibres i roses de Sant Jordi, d’una banda, i casetes i faralaes de la Feria d’Abril, per l’altra, s’han estat passejant els polítics catalans aquest cap de setmana, que no cal dir que ja es troben en plena campanya de municipals. Presenten candidats-novetat, tanquen les llistes amb figures emblemàtiques, en recuperen d’altres que evoquen espais polítics que creuen que els poden permetre captar un cert àmbit de l’electorat, o simplement inviten als seus actes de campanya a les figures estel·lars de la política espanyola que, com una mena de Míster Marshall vingut per salvar-nos de tots els mals, són esperats com s’espera un cantant de moda, o una actriu d’èxit. Perquè comença l’espectacle, i ells en són, més o menys bons, els actors.
Les enquestes de fa poc més d’una setmana continuen reflectint un triple empat entre Trias, Collboni i Colau, que, si s’emporten el percentatge majoritari del vot, ja sabem que aboquen Barcelona a seguir patint les polítiques dels comuns, que ha sostingut Collboni (són dos contra un i n’hi cal afegir un tercer als primers), però Trias insinua que ell i els del PSC es podrien posar d’acord per no haver de seguir en aquesta línia. Imagino que per això són en la seva llista la Munté i l’Ortega, no sigui que la gent recordi que el grup municipal serà el de Junts.
Que Barcelona és sentimentalment d’esquerres i íntimament de dretes resulta obvi. Si Junts d’alguna manera forma part de l’espai ideològic de la dreta, està clar que el capitalitza majoritàriament, deixant les escorrialles per al PP i un VOX que treu el nas, tot i que no sabem fins a on, perquè en el seu cas, més en cap altre, el regidor que se’ls atorga a les enquestes es pot multiplicar en el vot ocult.
En qualsevol cas, han quedat aparcades les qüestions identitàries, dos temes semblen més importants per a la ciutadania, i així se’ls prenen els partits en la contesa. Per una banda, està la intendència del dia a dia, on s’inclou la brutícia o la inseguretat, però també la mobilitat per haver-la feta impossible per qualsevol mitjà i tenir un lloc on viure, que sense ser un dret fonamental reconegut a la Constitució (no hi és com a tal a cap text homòleg d’aquella època) la gent ja l’entén així. Per altra banda, que tampoc té a veure amb la independència de Catalunya, cal que determinin quin és el seu model de ciutat. Des d’aquesta perspectiva no tinc clar que és el que volen més enllà de dir-nos el que no. Trias diu que no acabarà el tramvia i que cal la col·laboració amb els poderosos, mentre els seus opositors, en canvi, parlen del combat contra les grans corporacions, continuarà la partició de Barcelona en dos per unes vies fan lleis que ja hem vist que tenen uns efectes col·laterals indesitjables, com ha succeït amb les superilles i els preus dels lloguers a la zona. Sí, però no sabem si volem ser una ciutat jardí o una metròpoli del segle XXI, i per tant tampoc com arreglaran el problema residencial i en què consisteix per a ells una smart city. Esperem que al llarg (ben llarg) de la campanya ens ho expliquin.