Pedro Sánchez, distribuint aquest dijous somriures i frases d’escassa autocrítica i nodrit atac al PP pels grupets de conversa de la ‘copa de Nadal’ a la Moncloa, no permetia que traslluís l’agitació dels dies precedents. Però la veritat és que el president del Govern central ha viscut les jornades més tenses i segurament frustrants que ha experimentat des que fa quatre anys i sis mesos va arribar a la presidència de la mà d’una moció de censura. El seu contenciós ja obert amb la part conservadora (majoritària) del poder judicial ha deixat empremtes al cos social i polític de l’Estat. Però ell confia que la tempesta política que s’ha viscut a les institucions i al mateix Executiu hagi amainat quan, ja des de començament d’any, es llanci als carrers tenint com a primer objectiu desenvolupar una campanya electoral que desemboqui en unes eleccions, a final de l’any que ve, amb resultats satisfactoris per a ell.
Els col·legues que van assistir a aquests grupets de conversa –confesso que jo no acostumo a capbussar-m’hi, però per allà anava a veure el que es pescava– creuen que Pedro Sánchez està bàsicament satisfet; ha tirat endavant les reformes del Codi Penal referents a la supressió de la sedició i la ‘rebaixa’ de la malversació i, al capdavall, encara que estirant els temps més del previst, acabarà obtenint la llum verda parlamentària a les reformes sobre el govern dels jutges i el Tribunal Constitucional, ara tramitades de manera més ortodoxa i menys ‘xarrupera’ –sí, ho reconeixen molts ministres en privat– del que fins ara s’ha fet.
Sobretot, Sánchez està segur que ha ‘pacificat’ –és textual– el ‘tema català’, signifiqui això el que signifiqui. Que, a primera vista, el que significa és que el seu diàleg amb Esquerra Republicana de Catalunya va bé, a canvi de tot allò “atorgat”, i anirà millor en un futur. El que de cap manera inclou, penso, l’autorització d’un referèndum d’autodeterminació a Catalunya, que ja no constitueix, em diuen, una exigència d’Esquerra condicionant per prosseguir el diàleg en una taula de negociació que “ja no té presses”. Perquè, entre altres coses, pensen a la Moncloa que el diàleg s’ha consumat, abastant ‘èxits’ com els indults als penats pel ‘procés’, l’eliminació de la sedició i la reforma de la malversació com a tipus penals que incidien sobre aquests processats.
Sap Sánchez, a més, que, per molt bons resultats que la idea tingués a Catalunya, aquest referèndum el faria perdre a les urnes a la resta d’Espanya sense cap mena de dubte. Una altra cosa, diuen al PSC, seria un referèndum ‘constitucional’, d’acord amb l’article 151 de la Carta Magna, que es donaria perquè els catalans aprovessin o no unes reformes substancials de l’Estatut si s’arribés a això a la taula de negociació. Però fins i tot aquesta consulta, reconeixen les fonts governamentals i dels socialistes catalans, provocaria suspicàcies al ‘corpus electoral’ espanyol, en què els problemes autonòmics en general, i els catalans en particular, aixequen sempre grans passions.
Del que no hi ha cap dubte és que ‘la qüestió catalana’ ha estat al fons del que ha passat al Parlament i a les institucions espanyoles en les dues últimes setmanes, incloent-hi l’intent –frustrat en primera instància per la majoria conservadora del Tribunal Constitucional—de renovar el màxim òrgan de garanties constitucionals per imposar una majoria ‘progressista’ que permeti avenços ‘de gran importància’ en la negociació amb la Generalitat catalana. Perquè Sánchez, en aquesta matèria, “va a totes, encara que es cremi en l’intent”, deia un cercle en aquesta “copa” de la Moncloa, celebrada en un esperit força llunyà, per cert, de la pau nadalenca. Es diria que el president del Govern té ganes de baralla.
8
3
