Per apamar els motius que han mogut Pedro Sánchez a mamprendre una “reflexió” incerta i que caduca dilluns vinent caldria conèixer el personatge de prop. Des d’un cert distanciament, tot són especulacions. És possible que el president del govern espanyol haja pres aquesta decisió afectat per l’episodi judicial persecutori -de caràcter superficial, segons tots els indicis, perquè d’on no hi ha proves no en ragen- que pateix la seua dona. Una acció impulsada per un parasindicat ultra fantasmagòric que llisca entre els passadissos dels tribunals com una anguila dentada. Potser aquesta és la gota que desborda el got de la santa paciència que ha tenir un personatge públic a Espanya si es vol mantenir al centre de la pista política. No són només la dreta i l’extrema dreta espanyoles -valga la redundància- les que enramen cada dia els carrers de bilis i pus al seu pas. Hi ha, també, allò que en diuen els poders de l’estat. Des de la monarquia carlina, passant pel mando en plaza financer, fins a la falange judicial.
La vida de Pedro Sánchez, fins i tot comparada amb la de qualsevol dels seus predecessors, és aspra. Salvador Illa afirma que, a més de líder polític, és “pare, fill i espòs”, tres virtuts ara teologals. I amb això deu voler dir que sí, que aquesta vegada l’obús dels bàrbars podria haver tocat tendre. Somogut pel primer impacte de la denúncia de Manos Limpias -els aprenents rabiosos i celtibèrics de Mani Pulite-, Sánchez podria haver cedit a un rampell d’orgull, de cansament o d’ira. El document que va fer públic quan va anunciar la interrupció parcial de la seua agenda inclou aquests tres elements combinats en proporcions igualades.
Pedro Sánchez espòs, fill i pare podria haver arribat a la conclusió que ja n’hi ha prou, que no es veu amb cor de suportar l’ofensiva que pateix la seua dona. Seria aquesta aquesta una reacció que podríem considerar humana i justificada. Però políticament comporta un greu error. Perquè -i en aquesta definició Carles Puigdemont ha estat encertat- a la política s’hi arriba “plorat” de casa. L’opció que va prendre l’actual secretari general del PSOE -als antípodes de la que va decidir Felipe González quan José María Aznar va guanyar les primeres eleccions- davant la victòria d’Alberto Núñez Feijóo havia de tenir conseqüències. Aquestes conseqüències, les que pateix ara. El PP havia guanyat i Sánchez el va fer perdre. El mal perdre dels populars ha tensat i trencat la política espanyola. L’extrema dreta hi col·labora amb la gallardia que la defineix. Pedro Sánchez havia de saber això quan va decidir tibar la pell del tambor requetè. Ara no se’n pot queixar. O sí, però li servirà de ben poca cosa.
A més, la tristor del president del govern espanyol no és res amb la que haurien de manifestar les víctimes del sistema polític espanyol dels darrers anys. Hi ha esposos, esposes, pares, mares, filles i fills a qui han intentat destrossar la vida en nom de la santa constitució o de la més santa tradició. Quan Pedro Sánchez impulsa l’amnistia ho fa forçat i per “normalitzar institucionalment, políticament i socialment Catalunya”, però en cap moment ni ell ni el seu partit han pensat acostar-se a les víctimes d’uns excessos que tenen molt de sistèmics i poc de democràtics. Els mateixos que ara pateixen ells i que van atiar convenientment quan els convenia. Les llàgrimes de Sánchez són poques comparades amb les que omplen els panteons del cementeri espanyol.
També és possible que la carta d’ajust que ha projectat el president del govern espanyol siga una finta política més. Una jugada encara indefinida que busque objectius ara imprecisos. Alguna premsa peninsular i europea especula amb el futur europeu del líder polític espanyol; com a president del Consell Europeu, per exemple. Però tots els caps solts no acaben de lligar. Molt més arriscat seria sentenciar que Pedro Sánchez s’ha aturat per ajudar el PSC o per “espanyolitzar” la campanya catalana. No són -no som- tan importants. L’habilitat política d’un líder acostumat a les voltes i les revoltes amb un objectiu final sempre present pot justificar qualsevol desconfiança.
Dilluns s’aclarirà un poc més si Pedro Sánchez està gent de gasela o d’anguila. És improbable que el president espanyol deixe el càrrec. Encara que, tractant-se de qui es tracta, ningú ara s’atreveix a fer travesses segures. Una retirada tan abrupta deixaria el seu partit en una situació de màxima debilitat. Cap dirigent el voldria succeir i ell hauria de convocar unes eleccions a les quals no es presentaria. Sánchez ha articulat durant tots aquests darrers anys una estructura interna fidel i comparsa. La seua abdicació deixaria l’artefacte vidu i orfe. L’altra família del president quedaria desconjuntada. La renúncia de Pedro Sánchez afectaria encara més els dèficits estructurals del model polític espanyol. Dir-ne “democràcia” és massa atrevit. Dreta i extrema dreta -valga la redundància- sabrien que la violència obté recompensa. Les forces paranormals de les querelles -les mateixes que van expulsar de la política Mónica Oltra o que assetgen els independentistes catalans- es lleparien de gust les urpes. I els jutges confirmarien que, per a poder, el judicial. Pedro Sánchez podria entrar a la política europea -o a sa casa- deixant un erm enrere.
