És horrible autocitar-se, però de vegades no hi ha més remei. Mea culpa i pagaré santa penitència que m’imposen els deús. Però dissabte passat escrivia en aquest diari: “És improbable que el president espanyol deixe el càrrec. Encara que, tractant-se de qui es tracta, ningú ara s’atreveix a fer travesses segures. Una retirada tan abrupta deixaria el seu partit en una situació de màxima debilitat. Cap dirigent el voldria succeir i ell hauria de convocar unes eleccions a les quals no es presentaria”.
Escrivia també que la renúncia del president el convertiria en un perdedor, en un vençut, i, per molta literatura èpica de cordill a què apel·lara, els seus enemics -que no rivals- exhibirien el seu cap com a trofeu de victòria: “Dreta i extrema dreta -valga la redundància- sabrien que la violència obté recompensa. Les forces paranormals de les querelles -les mateixes que van expulsar de la política Mónica Oltra o que assetgen els independentistes catalans- es lleparien de gust les urpes. I els jutges confirmarien que, per a poder, el judicial”.
Fa massa temps que els jutges a Espanya van arribar a la conclusió que tenen sempre raó i la darrera paraula. Hi ha un contrapoder togat que decideix com aplica les lleis -fins i tot si no li agraden- i qui deixen fotut i arrimat al marge qui decideixen amb una investigació que pot tirar de tos per arbitrària i injusta. Contra els jutges, només els jutges i, si no, que li ho pregunten a Baltasar Garzón. Tota aquesta estructura s’assenta en una concepció de la realitat -de la història i de la política espanyoles- tan reaccionària, sovint tan bèstia, que ara ja no cal que els militars s’hi fiquen mai. El soroll de sabres ha deixat tot l’espai al soroll de martells. De martells togats.
El PSOE n’ha estat còmplice. O pitjor encara, n’ha estat també impulsor. En un primer moment, potser per mala consciència. Els casos de corrupció durant l’era González s’encadenaven. Creixeu i multipliqueu-vos. Els socialistes en aquell moment van acabar acceptant que només la justícia -i el PP- podien salvar la situació. Ja no se’n recorda ningú. Ni el mateix Felipe González, que va demanar a Jordi Pujol que investira president José María Aznar. Després els populars els van deixar enrere en corrupció, i llavors els socialistes encara van sacralitzar més jutges i fiscals. Alhora els uns i els altres es pensaven que els tenien controlats gràcies a la intromissió efectiva que els perpetren a través de la Fiscalia General de l’Estat, el Tribunal Constitucional i, encara més, des del Consell General del Poder Judicial. Una influència ara molt matisada, perquè els jutges volen sols. Amb ales reaccionàries.
Contra aquesta volada només s’ha alçat Pedro Sánchez quan la carlinada l’ha afectat a ell. I ho ha fet d’una manera grotesca. Què n’ha tret? Res. En l’exposició de motius amb què ha resolt la qüestió hi ha l’agraïment al seu partit per haver-se mobilitzat. Fals. El PSOE no s’ha mobilitzat perquè ja ni se’n recorda. No sap com fer-ho. Uns milers de persones van anar a Madrid. La majoria dels militants i els dirigents socialistes s’ho miraven tot estupefactes. Òbviament, no volen que el PP governe amb Vox, però tenen la capacitat de reacció efectiva molt rebaixada. Sánchez no se n’ha anat perquè algú prop d’ell l’ha fet reflexionar. Perquè ha entès, més enllà del rampell inicial, en quina situació deixava el seu partit. I encara. Seria molt pitjor que confonguera el seu partit amb Espanya o la democràcia, perquè és capaç.
El sainet de Sánchez servirà de poca cosa. El seu partit i el seu govern ara es tornaran a relaxar i el PP i Vox encara s’alteraran més. El frontisme és avui igual a Espanya que ahir. O pitjor.
Com a saldo afegit del compte prescindible hi ha l’amargor constatada que Pedro Sánchez no aplica a les altres víctimes la solidaritat que demana per a ell. Ni a Pablo Iglesias i Irene Montero, ni tampoc a Mónica Oltra, que va dimitir quan li ho va exigir Ximo Puig. Ni als independentistes catalans. Ni tan sols a aquells que s’acaben d’exiliar investigats injustament per terrorisme. Queda també la sensació que potser sí, que encara el PSC en traurà algun profit. Quina manera més bàrbara d’intervenir en una campanya electoral, la de l’anguila.
