Pedro Sánchez, en la seva matèria, és un fora de sèrie. Ningú ha aconseguit sobreviure sis anys al capdavant d’un Govern havent passat per tot el que ell ha passat: una coalició contra natura, amb els qui ell va dir que, si governessin, no deixarien dormir als espanyols; dos indults, una modificació macro del Codi Penal, una convocatòria anticipada d’eleccions (que va guanyar, perdent-les), una llei d’amnistia, una mà estesa al pròfug Puigdemont, una derrota en tota regla a Galícia, un cogovern a Euskadi, una victòria a les urnes a Catalunya, una dolça derrota a les europees… No estem tenint temps d’avorrir-nos, no. I el millor de tot és que els dies que venen prometen ser encara menys avorrits, contradient la clàssica màxima dels suïssos, segons la qual una democràcia, per a ser perfecta, ha de ser avorrida, i ells d’avorriment en saben molt. I nosaltres, en canvi, gairebé res.
Sánchez, afectat per l’acorralament als seus familiars a càrrec d’un sindicat ultradretà que aprofita les escletxes judicials per atacar-lo amb la connivència de no pocs mitjans i d’una part de l’oposició, està passant per mals moments, i encara que tracta de semblar despreocupat, no ho aconsegueix del tot: controla malament els seus tics nerviosos i crispats. I controla pitjor encara les seves paraules. I n’hi ha per a això i per a molt més: té davant a les associacions majoritàries de jutges, de fiscals, a la patronal, a una majoria dels mitjans… I, a sobre, el seu gran coalitzat, Sumar, ha entrat en crisi irreversible. Per no parlar de com camina l’independentisme català, ahir aliat, avui qui sap.
Li compto a vostè el que em compten els qui s’asseuen en les proximitats de l’Esfinx, privilegi que no tinc: a la Moncloa asseguren que Sánchez conclourà la Legislatura (és a dir, fins al 2027), però allí, en realitat, gairebé ningú n’està convençut d’això. No hi ha pràcticament interlocució amb Puigdemont, que es balanceja “com un vers lliure”(és frase monclovita), sense que ningú sàpiga cap a on es dirigirà el seu pròxim moviment: la convicció en els mitjans polítics madrilenys pròxims a la seu socialista a Ferraz comença a ser que l’inspirador màxim de Junts està guanyant la batalla per atreure a ERC cap a les tesis contràries a facilitar una investidura de Salvador Illa com a president de la Generalitat, amb ofertes que els republicans no poden, en la seva actual situació d’extrema feblesa, rebutjar.
Això conduiria cap a una probable repetició d’eleccions a Catalunya, als voltants del 20 d’octubre, i qui sap si Sánchez –aquesta tesi comença a prendre cos pels clàssics cenacles i tertúlies madrilenyes—aprofitaria per a dissoldre les Cambres i anticipar les eleccions generals, desempallegant-se de molt de llast, però sempre amb el risc que aquesta vegada Feijóo, especialista a perdre guanyant, venci efectivament i aconsegueixi formar govern. I llavors…
El que em diuen els observadors de prop del president, per al que valguin, és que Sánchez està en plena fugida cap endavant. Acceptant tots els compromisos internacionals, incloent-hi el de liderar als socialdemòcrates europeus en les seves negociacions per als acords amb els conservadors a la UE (alguna cosa que ell mai permetrà a Espanya); pilotant els intents de negociació a Catalunya (que no són tals, asseguren) i tractant de convèncer a la coalició d’investidura, a la qual molts consideren ja completament trencada, que hi ha un enemic comú, que és un front PP-Vox-Se acabó la fiesta, aquest estrany partit liderat per un ultra perillós en les formes i en el fons anomenat José Luis Alvise.
El que passa és que aquesta vegada a Sánchez, un estrateg sens dubte formidable, no li està sortint la jugada. El seu front dreta-ultradreta sona a fake news, la seva croada contra una part considerable dels mitjans, dels jutges, dels fiscals, de la patronal, suposa un front de batalla d’excessiva amplitud com per atendre a totes les trinxeres. I en el seu propi camp, el de la coalició amb Sumar, tenint a Podemos en una recelosa distància, sorgeixen esquerdes d’indubtable gravetat: cal canviar per complet el panorama, de Barcelona a Madrid, on, com passa a Andalusia, a Castella-la Manxa, a Extremadura, a València, ha de recompondre a un PSOE al qual la mateixa executiva federal considera exsangüe.
Per on sortirà Sánchez? Ningú té ni idea, i qui digui tenir-la, menteix. Els seus formen una pinya inexpugnable, assegurant que tot funciona amb normalitat, que res canviarà –excepte, potser, una mínima remodelació del Govern, que afectaria sobretot la vicepresidenta tercera, a punt de passar a ser comissària europea-, que els plans segueixen endavant, que les projectades ofensives per a entrar a les batalles de la renovació judicial i dels mitjans de comunicació estan ja llestes com a avions de combat a punt d’enlairar-se.
Si dius ara a Madrid que Sánchez sembla acorralat, les bateries monclovites et col·locaran en aquesta fachosfera que el mateix Sánchez va definir per englobar en ella als dissidents, als crítics, fins i tot als qui, des d’una certa proximitat, analitzen que així no es pot seguir, amb tants fronts oberts i en una Europa que estarà dominada pels conservadors, és a dir, per això que en termes monclovites es diu l’altre costat.
Suposant que tot surti com resulta més probable –hi ha altres possibilitats i varietats, per descomptat—i a Catalunya es repeteixen eleccions, el front judicial i mediàtic s’espesseix i Sánchez decideix trencar el nus gordià i convocar eleccions anticipades, guanyaria aquestes eleccions? I si es repeteix un resultat com el del passat 23 de juliol, aconseguiria reeditar el que Rubalcaba va dir el pacte Frankenstein, amb Sumar o qui hereti la marca, amb Junts renovat, amb una ERC en vies de reconstrucció, amb un PNB radicalment enfrontat amb Bildu? Francament, ho dubto. Com dubto que, en cas de decidir-se continuar estirant un carro cada vegada més pesat i prolongar la Legislatura, la seva moral, fins ara sens dubte de ferro, es mantingui incòlume. Ja dic: aquest rostre contret, aquesta exacerbada síndrome de Hubris…
Però li demano perdó; accepto que el que li compto a vostè són hipòtesis, les que circulen per aquesta Villa et Corte cada vegada més distanciada del que és la vida política i cada vegada més llançada a preparar unes vacances que, sens dubte, tots ens aniríem mereixent, perquè aquí passa de tot i ningú ens ho soluciona, sinó que ho va agreujant. El que passa és que les hipòtesis, com els rumors, quan són els protagonistes del paisatge i les explicacions oficials escassegen, es converteixen en notícia. I avui és notícia que vivim en un estat d’expectació, ple de silencis –l’opacitat és la tònica-, sabent tots que aquí passen, continuaran passant, moltes coses tard o d’hora. Però quines, quan?
