Era el més lògic i esperable però, tot i així, impressiona el nivell a què ha arribat la revolta dels jutges i magistrats que es neguen a aplicar la Llei d’Amnistia que ha aprovat el Congrés dels Diputats. Els arguments -no cal insistir-hi- són tan estrambòtics que deixen traslluir una profunda obsessió catalanòfoba combinada amb la lluita fanàtica contra el que tots aquests funcionaris consideren una mena de reedició del Front Popular de 1936. Sempre han donat a entendre que desobeirien la Llei d’Amnistia i així ho han fet. Faltaven els àudios del jutge Aguirre escampant russos de paper per fer caure Pedro Sánchez i dient, tot fatxenda, que “al Govern li queden dos telenotícies alemanys. Dos, i ja està, a prendre per cul. Aleshores hi ha gent que s’està situant ja, ha pres partit, el partit sóc jo”.
Tot aquest festival prevaricador, que ve de lluny, no és més que la punta de l’iceberg de la profunda podridura que afecta la justícia espanyola. Només ascendeixen els funcionaris que es guanyen la confiança d’un partit i aquest itinerari, servil i corrupte, porta dècades enllaçant la justícia actual amb la del final de la dictadura franquista. Però és que, ara, el circuit de poder s’ha regirat. Són els jutges i magistrats els que marquen l’estratègia a la dreta extrema i l’extrema dreta espanyoles, almenys mentre estiguin a l’oposició.
Però el més significatiu és que cap ni una de les barbaritats que cometen aquests funcionaris privilegiats no ha estat -ni serà- sancionada. La voluntat popular -com ja va passar amb el malaurat Estatut- no té cap valor per a aquesta gent togada que prevarica, lliurement, sabent que enfront hi tenen un desert. Ells jutgen el que volen i a qui volen, però mai no poden ser jutjats. La democràcia espanyola s’ha espanyolitzat fins deixar de ser democràcia.
