Sacsejada

Xerrada d’Albano Dante Fachín, Centre Cívic de la Mercè, a Girona, organitzat per l’ANC local. Ple gairebé absolut, que contrasta amb el silenci gairebé absolut que dediquen els mitjans públics i subvencionats a qualsevol activitat duta a terme per un independentisme que, malgrat certa dèria d’alguns de confondre desig amb realitat, no decreix. La realitat és que continuen havent-hi nombrosos actes de característiques similars, amb un altre habitual com Josep Costa que atreu multituds i manté viva la flama d’un independentisme que, si féssim cas dels canals institucionals, sembla bandejat vers la clandestinitat dels discursos oficials, amagat entre l’omnipresència de discursos woke, excessos de propaganda governamental guarnits amb retòrica emocional i psicologia positiva, i meravelloses notícies de TV3 de l’estil de l’adopció il·legal d’eriçons trobats a Montjuïc o reportatges sobre la deconstrucció de la masculinitat.

Dos anys després de constituir el govern actual de la Generalitat, amb la normalització de la mediocritat política, i sense que ningú no recordi que ara tocava una moció de confiança, el panorama, més que desolador, resulta depriment. És obvi que cal una sacsejada, que cal més accions de dignitat estil Ponsatí o Costa. En un moment en què les veus crítiques són marginades de l’espai públic, el mateix Dante Fachín, s’ha buscat la vida i acaba mantenint i expandint el seu protagonisme a partir dels nous recursos comunicatius que ofereixen les xarxes, amb pòdcasts, tertúlies i canals de Youtube que no depenen del finançament de nuclis empresarials poderosos o els administradors de la publicitat que engreixa els diaris de paper, sinó que ho fia tot a la seva credibilitat periodística i personal. I és així com es produeix un estrany fenomen segons el qual els mitjans tradicionals cada vegada tenen menys audiència i influència, i la segmentació dels públics fa més difícil la manipulació. Perquè efectivament, com en el conte de Monterroso, quan ens despertem cada dia, el dinosaure de l’independentisme encara hi és.

L’interessant d’assistir a aquests actes és, més que per les paraules concretes, pel clima i aquells petits detalls que tant ens agraden als historiadors que són indicatius dels subtils canvis i transformacions que poden determinar una evolució futura. En el debat amb el públic, la idea omnipresent era sobre la Llista Cívica que ronda des de fa mesos per l’ANC, i que segons expliquen, representa l’espectre que sura en l’ambient i probable responsable de les habituals crisis als òrgans nacionals. Res de nou al front, ara bé, aquesta idea, probablement complexa, arriscada, difícil d’executar, acaba tenint un paper més rellevant del que podríem imaginar. 

Llista cívica? Depèn. Si és per afegir una altra candidatura més sense res concret a oferir, ens la podem estalviar. Si és per assolir un bon nombre de diputats amb el mandat explícit d’activar la declaració d’independència (i l’objectiu de deixar en evidència la inconsistència dels autonomistes amb estelada), pot sacsejar. Acumular, posem per cas, vint diputats de personalitats rellevants de prestigi i diferents procedències socials i ideològiques, hauria de posar als d’ERC, Junts o la CUP davant la disjuntiva de seguir mirant cap a un altre costat, administrant la part de l’Estat que representa la Generalitat, o ser conseqüents amb un independentisme declarat, i, tanmateix, que fa anys que no treuen a passejar. Si no hi ha prou majoria per activar la independència, com resulta el més probable, la vintena de diputats, abandonen el Parlament, i s’instal·len en un altre espai, preferentment a pocs metres de la institució, i es conformen com a Assemblea Constituent, creant un poder paral·lel de facto, organitzant unes institucions alternatives (reals, i no virtuals) que comportin una nova administració, un govern provisional alternatiu, i qualsevol altre element constitutiu d’un Estat. Simbòlic a l’inici, inquietant amb el pas del temps, especialment quan els partits convencionals es vegin desplaçats de les institucions a causa de la seva inconsistència.

Quan es va constituir l’ANC ja fa més d’una dècada, tenia com a missió sacsejar la situació política perquè el moviment de fons de l’independentisme sociològic tingués traducció en la política institucional. En bona part, el Primer d’Octubre, i el que resulta més interessant, l’autogestió ciutadana que el va propiciar i executar, en van ser conseqüències seves. Posteriorment, ha fet una encomiable tasca resistencialista, especialment en les lluites a favor de l’exili i els presos polítics. Una vegada els partits li han contestat amb l’expressa voluntat de retornar a la cleda autonomista, entenc que ha de tornar a sacsejar la situació. No pas a còpia de grans esdeveniments, de protestes o d’onejar banderes, sinó a sabotejar el col·laboracionisme i a desestabilitzar la monarquia hispànica. Una llista cívica podria ser una idea. Al cap i a la fi, el seu antecedent immediat, l’Assemblea de Catalunya, es podria considerar com a una mena de govern alternatiu en ple franquisme com a possibilitat d’exercici de sobirania popular. Davant la força que va arribar a tenir, i quan els pactes de la transició esdevenien aquesta mena de protocols secrets, cooptacions i punyalades per l’esquena dels milions d’opositors al règim, els partits es van ocupar de carregar-se-la. N’hauríem d’aprendre de l’experiència. L’ANC hauria d’entendre que la sobirania hauria de pertànyer al poble, i que els partits i les institucions, són simples instruments que de vegades poden resultar prescindibles en el moment en què cal imposar la voluntat popular.